Amb el xapo, volant, ganxos i dalla, Antonio Ruiz Terrones (Mazarrón, 1956), establert a Manresa fa 53 anys, té cura de dilluns a dissabte, i un o dos diumenges al mes, del canal de la Sèquia de Balsareny al parc de l'Agulla. És tanta la passió amb què fa la feina de guarda de la Sèquia -dit també sequiaire o sequier- que, a la matinada, si plou, és capaç d'agafar el vehicle i arribar-se fins al canal per controlar que tot vagi bé. Fa cinc anys que ho fa i dotze que treballa per a la Junta de la Sèquia.
Els primers documents de la Sèquia, al segle XIV, ja estableixen la figura del sequier com l'encarregat de la gestió de l'aigua. Actualment hi ha tres guardes: Ruiz, Pere Moreno i Nasi Flotats. Ells dos es cuiden dels ramals de la Sèquia al Poal i a Viladordis.
Així que el responsable de totes les conques d'Espanya, quan va veure la Sèquia, va quedar esmaperdut...
Va dir: el tros del que és el darrer quilòmetre fins a la resclosa dels Manresans és espectacular. Que era única al món i que no havia vist mai res tan bonic.
Què fa un sequiaire?
Jo sóc un sequiaire guarda. Sóc el guarda del canal gran. Un dia normal, agafo la furgoneta i el primer que faig és anar a revisar la Sèquia, cosa que ja he fet el dia anterior. Entro per la part de Sant Iscle i em fico pels camins i, com a mínim, vaig a controlar l'aigua pels ponts i puc arribar a Balsareny. Això ho faig amb la furgoneta. A la tarda, que tinc dues hores, netejo les reixes, cosa que s'ha de fer tot l'any perquè són les que paren la brossa... I a l'estiu, el que faig és desbrossar tot el camí de la Sèquia perquè la gent hi pugui passar, i la brigada acaba les bandes, que és una feina molt, molt dura.
Quantes reixes hi ha?
Quatre, i l'última és l'automàtica del parc de l'Agulla. Quan cau la fulla, les he de netejar matí, migdia i tarda, i tot plegat pel fet de no tenir el canal tapat. Si l'hi tinguéssim no passaria, però perdria el seu encant. Ja no seria un canal medieval. Seria més pràctic, però jo no el canvio pas.
Deia que a la tarda té dues hores. Per netejar les reixes i...
L'hora que em sobra, cada dia la dedico a fer trossos on no puc arribar amb la furgoneta. Al cap de la setmana he fet tota la Sèquia a peu. S'ha de mirar perquè hi ha venciments de terra, branques que cauen o que estan a punt de caure, trossos per on s'ensorra pel cantó del camí... Si és una cosa molt gran, faig una foto i després ve la brigada i ho arregla.
La figura del sequiaire o sequier ve de molt lluny.
De sempre. Tota la vida hi ha hagut guardes. Ara som tres i abans no sé si havien sigut més. El que és ara el berenador de l'Agulla continua sent part de la Junta de la Sèquia, però abans hi teníem eines i estris. Era la casa del sequiaire, que es cuidava del parc de l'Agulla i d'un tros de Sèquia en amunt. A Santpedor hi ha una altra casa que encara utilitzem per tenir material i que també era del sequiarie. L'últim guarda que hi va viure encara és viu. Té 96 o 97 anys. Aleshores, els guardes vivien en aquestes cases perquè el desplaçament es feia a peu. I a Sallent, hi ha una altra casa del sequiaire. De tres que cuidaven el canal gran han passat a un, jo, però, és clar, jo tinc un vehicle.
És una figura important.
Superimportant, no perquè ho faci jo, sinó perquè cada dia vigiles el nivell del riu, la resclosa, que no baixi cap tronc gros i es fiqui a la Sèquia i quedi tapada; saber els nivells d'aigua. Si ha plogut molt i ve molt fangueig, saber tallar l'aigua. Ara tenim el problema que, quan arriba l'estiu, hi ha una alga verda que surt dins la Sèquia. Tenim molts problemes perquè creix molt i es fa molt llarga i va tapant l'aigua. Hi ha la mateixa quantitat, però puja el nivell. A l'estiu, un o dos cops a la setmana, tallem l'aigua per treballar d'una manera, com en dic jo, primitiva. Posar-nos les botes, ficar-nos a dintre i tallar-ho.
Quin és el principal enemic del canal? La neu?
Que faci molt vent. Si en fa molt, l'endemà l'has de revisar tot. Fins i tot sortir a la nit, siguin les dotze o la una, i anar a mirar. Agafem un sector cada guarda i ho mirem, no fos cas que hagi baixat algun arbre i tapi la Sèquia. Això és l'enemic número u. El número dos són les pluges. Els que van fer la Sèquia van fer molts pontarrons per treure l'aigua dels camps quan plou, de manera que passi per sobre de la Sèquia. Amb els anys en van anar caient i nosaltres n'hem reconstruït bastants. Evites que vagi molta aigua, terra i brutícia a la Sèquia. I n'estem construint molts.
Quants?
Darrerament, n'hem fet cinc i hem reconstruït els que estaven fets una mica malbé. I un altre enemic és la neu. El pes de la neu trenca moltes branques i fa que caiguin al canal.
Dimecres devien tenir feina.
Hi va ser tota la brigada i el personal que tenim. Vam fer tota la Sèquia per trams.
Què es van trobar?
Moltes branques, arbres tombats, que ja vam anar a tallar. Alguns que no cauen a l'aigua, però que cauen al camí, i controlar els que han quedat mig mig. Encara més ara que tenim la Transèquia. Per cert, alguns ciclistes que passen per allà et donen les gràcies.
El seu racó preferit?
La primera vegada que vaig anar a la resclosa, quan et poses a la vora del riu, com que no hi ha pràcticament cap arbre, vaig quedar molt impactat perquè el sol entra molt diferent si és al matí o a la tarda, i ho veus tan diferent, i ho veus tan bonic! És preciós!
Quina és la millor època per passejar per la Sèquia?
Sens dubte, la primavera.
Es nota que n'està enamorat.
Sempre dic que quan van construir la Sèquia no van ser conscients de la importància que tindria per a tot el Bages. I el que és molt interessant és que quan fem obres veus les fites de nivell del terra que posaven. En trobes una cada 25 metres, llisa. A nosaltres ens van molt bé. Quan trobem aquestes pedres ja no posem el làser. Trobes una pedra d'aquestes i penses: ostres! Això és del 1300! Qui la hi devia posar?
Si ara no tinguéssim la Sèquia...
... hauríem de lluitar per tenir-la com al segle XIV.
Tindríem un problema?
Un problema, no. Un problemàs.
