Signe del temps? Dijous, les versions manresanes dels partits que intenten governar Catalunya van frenar una iniciativa de l'ANC i la CUP per canviar el nom de la plaça d'Espanya pel «de la República». Ciutadans partidaris del canvi van aplaudir els cupaires, van escridassar Ciutadans i van desfilar, moixos, quan va veure que la proposta no tiraria endavant.

Per a la història del consistori: el dijous 15 de març del 2018 els quinze regidors republicans i independentistes del pacte de govern van votar amb el PSC i Ciutadans en contra d'una moció molt independentista i molt republicana de la CUP i l'ANC. Per 21 vots contra tres, més una abstenció, l'Ajuntament de Manresa va rebutjar la proposta de rebatejar la plaça. Dels 21 vots, cinc ho van ser perquè hi estan profundament en contra, i la resta, perquè l'equip de govern no vol que la CUP li marqui l'agenda i decideixi en quines batalles s'embolica.

I en aquest joc complicat, una veu solitària va dir una cosa per reflexionar-hi: ¿i si a la república se l'honorés donant el seu nom a la plaça més institucional de totes, que és la plaça Major? Ja se'n deia abans de la guerra. I no caldria ofendre els que senten Espanya com una cosa pròpia. La proposta la va llançar el regidor Ton Sierra, que va per lliure, però no li van fer gaire cas, perquè el tema no era la república, sinó Espanya.

«La plaça de l'institut és un indret molt cèntric i característic de la nostra ciutat, i per tant el seu nom oficial hauria de fer sentir còmodes la majoria de manresans i manresanes», afirmava el text de la CUP. Per això proposava «fer els passos necessaris perquè la comissió de nomenclàtor iniciï el procés per canviar plaça Espanya per plaça de la República, i reservar Espanya per a un altre carrer o plaça de la ciutat». En el seu torn d'intervenció, el coordinador local de l'ANC, Eudald Camprubí, va lligar la figura del manresà Lluís de Peguera, jurisconsult del segle XVI que dóna nom a l'institut, amb la defensa del dret civil a la participació i els resultats del 21-D a la ciutat, amb un 63% de vots a candidatures «d'obediència republicana», d'on es dedueix que la plaça del Peguera s'ha de dedicar a la república, tot i que se senten «germans dels espanyols»,

El cupaire Jordi Masdeu va parlar de tornar «a la normalitat republicana», alterada el 1939 quan els vencedors van rebatejar la plaça, fins llavors dedicada a Francesc Macià. I mentre parlava va anar arribant tot de gent que abans era a la plaça Major en una concentració reivindicativa. Van ser a temps d'aplaudir Masdeu i saludar amb una esbroncada les paraules de Miguel Cerezo, de Ciutadans, quan va parlar d'Espanya com un estat plural i democràtic. Bronca que Cerezo va situar àgilment com a exemple de les excepcions no democràtiques.

Cerezo i Felip González, del PSC, van coincidir a criticar que grups d'activistes canviïn pel seu compte les plaques de la plaça i només després es porti el canvi al ple. González va anar més enllà i va apuntar una anàlisi sociològica en referir-se als manresans que, a les enquestes, diuen que són catalans i espanyols alhora. Aquestes persones, va dir, se senten malament quan veuen la imatge d'un peu que trepitja el nom d'Espanya a la placa que acaben de fer caure. «Actuar a la valenta no sempre equival a actuar amb valentia», va ser el missatge que va llançar als promotors de la iniciativa.

Tocava intervenir als partits de govern. Formen part de la «majoria republicana» a la qual havien al·ludit Camprubí i Masdeu. En qüestions nacionals estan més a prop de la CUP que de Ciutadans o el PSC. Però van votar com aquests darrers. No van fer-ho perquè de sobte s'hagin convertit en uns grans defensors d'Espa-nya, sinó perquè, al seu parer, les de la CUP no són maneres. Ni les dels qui arrenquen plaques pel seu compte. «No és la manera ni és el millor moment», va dir la convergent Àuria Caus.

Anna Crespo, regidora de Cultura i presidenta de la comissió del nomenclàtor, va oficialitzar la posició: les idees es presenten en primer lloc a la comissió, aquesta treballa buscant la unanimitat (fins ara sempre s'ha aconseguit) i finalment es porten al ple, però en aquest cas la CUP ho ha fet al revés. Potser l'ANC desconeix el procediment, va dir, però no la CUP. (Després Eudald Camprubí va replicar que escudar-se en els procediments era assumir el llenguatge de l'adversari). «Potser ens confonem d'enemic», va queixar-se Crespo. Va parlar de «sumar», com va fer Àuria Caus, per a la qual «les imposicions mai no són bones»: ni les del 39 ni les que es facin ara, salvant totes les distàncies. Caus va reclamar que no es fereixin sensibilitats ciutadanes quan no cal, i Masdeu va replicar que els sentiments de la majoria han de pesar més que els de la minoria. «Nosaltres ens hem aguantat molts anys». Aplaudiments de la gent que quedava.

L'exposició de motius de la moció de la CUP ja avançava què passaria si no els l'aprovaven. Hi recordaven que l'any 2000 tant CiU com ERC s'havien pronunciat al ple a favor del canvi de nom (llavors, pel de Joan Fuster). En la seva darrera intervenció, Masdeu va furgar a la nafra d'aquesta contradicció rescatant paraules del discurs de Ramon Fontdevila, llavors cap de grup de regidors d'ERC, en aquell ple. Fontdevila, ara president local d'Esquerra, estava assegut a la primera fila del públic i ho va entomar serenament. Uns minuts més tard Masdeu va passar per davant seu i es van saludar amb discrepant cordialitat. Com deia aquell, barallem-nos però no ens enfadem.