«Arans compleix 50 anys de vida però continua sent una gran desconeguda»

Què és Arans?

Arans és una entitat que fa 50 anys que dóna servei a infants amb problemes d'oïda i parla. Malgrat aquesta trajectòria, jo sempre dic que Arans continua sent una gran desconeguda a Manresa.

Com va néixer?

Històricament l'entitat va néixer per ajudar nens bàsicament amb problemes d'audició. Va evolucionar a logopèdia i, fins i tot, oferim puntualment també reforç psicològic.

Quants infants atenen actualment?

En aquests moments tenim entre 38 i 40 infants, la majoria ens arriben becats per l'Administració.

Per què Arans és la gran desconeguda?

Després de 50 anys de trajectòria, si vostè fa una enquesta de carrer, molts dels que diguin que ens coneixen ens vincularan a vendre roses per Sant Jordi, però desconeixeran majoritàriament la funció que fa i, fins i tot, la seva ubicació, encara que estem situats molt cèntrics a les galeries del Passeig de la Caixa de Pensions.

I això per què?

L'entitat no ha assolit una projecció equivalent a la tasca realitzada. Ens nodrim bàsicament d'ajuts institucionals -dels departaments de Salut i Ensenyament, de l'Ajuntament i de la Diputació- i històricament s'ha fet molta feina de portes endins.

Vol dir que la feina d'Arans és valorada pels usuaris i les seves famílies, però entre les persones que no n'han tingut necessitat no s'ha donat a conèixer?

Aquesta és la situació. Les famílies que han necessitat els serveis d'Arans són molt diverses n'hi ha amb pocs recursos, d'altres que arriben derivades perquè es detecten problemes de llenguatge o d'audició a l'escola o, fins i tot, alguns trastorn de dèficit d'atenció. També ajudem alumnes l'atenció dels quals no queda coberta per cap ajut institucional, sinó que paguen una quota mensual a un preu molt assequible per a les famílies. Si un mes no es pot pagar, Arans té clar que el primer és l'infant. La gent que per sort no ha hagut de fer servir Arans desconeix aquesta funció social i que, des de la seva fundació, hem tractat i donat servei a més de quatre mil infants.

Per què va assumir la responsabilitat de la presidència de l'entitat?

L'actual junta va començar a treballar fa 4 anys en una situació molt delicada. Si no haguéssim agafat els càrrecs, Arans ara ja no existiria, ja estaria amb les portes avall.

Tan greu és la situació?

La crisi ha fet minvar els recursos de l'administració i això ha tingut unes repercussions. Nosaltres tenim dues logopedes que fa molts anys que són a l'entitat i que cada mes comporten, òbviament, una càrrega salarial a la qual hem de fer front. Per sort, el local que tenim ja és de propietat després de poder amortitzar un préstec.

Què han fet per reconduir-la?

Estem lluitant per reconduir Arans, per repensar l'entitat perquè l'estructura s'ha quedat obsoleta i hem de veure com l'actualitzem. La junta actual estem repensant Arans, però durant els darrers 4 anys hem esgarrapat tot el que hem pogut, hem picat portes per aconseguir més entrada de diners, però a Manresa sembla ser que hi ha un establishment i no hem tingut la resposta adequada.

Parla de l'Ajuntament?

No. L'Administració és conscient que nosaltres els estem fent una tasca de serveis socials que l'haurien d'assumir ells.

Quin és el problema de fons, doncs?

Quan aquesta junta que presideixo va entrar hi havia un dèficit brutal i ara podem dir amb el cap alt que està eixugat, perquè hem fet retallada de despeses i canvis en el control intern. Les pèrdues que hi havia abans per sort avui dia no hi són, però més endavant si aquestes despeses continuen sent-hi i no hi ha cap tipus de recurs ni ajut ni col·laboració d'estaments manresans, Arans amb tot el dolor haurà de tancar portes. Quatre anys així ja els hem passat.

Hi ha perspectiva d'entrada de més reforços a la junta?

Quin problema tenen les entitats? Doncs que no es presenta ningú! Jo tinc la sort d'estar jubilat i de poder-m'hi dedicar. El que volem és que Arans tingui un reconeixement que no té. Que sigui un referent modern, àgil i operatiu. Que no sigui una institució únicament coneguda per vendre roses per Sant Jordi sinó que assoleixi una nova projecció. Hem picat portes i no hem tingut els resultats que esperàvem. Potser no hem sabut projectar-nos ni vendre'ns com sí que han sabut fer altres. Sempre hem anat fent feina de formigueta.

Tenen un últim cartutx?

No volem que ens posin una catifa vermella, però sí que necessitem un reconeixement. Quan anem a picar una porta volem que es tingui en compte la nostra trajectòria. Que ens posin més facilitats si volem fer un sopar solidari o quan intentem que se'ns cedeixi un local més petit per reduir despeses. Hem intentat ser entitat col·laboradora d'una entitat que tracta persones amb discapacitats i, de moment, sembla que no és possible. Hem anat a un centre sanitari a veure si és possible que ens ajudi, i tampoc.

No els tenen en compte.

Sí, tothom ens té en compte, però no hem assolit resultats. Potser és que no n'hem sabut, no hem estat capaços de transmetre-ho. No vull donar noms, perquè el que volem només és posar de manifest una situació. Insisteixo, ens agradaria que Arans fos un referent.

Captar nous socis milloraria la situació?

Històricament la gent gran, la iaia, l'avi es feien socis per ajudar o per coneixença. A mesura que han anat faltant els socis, cada cop són menys. I els joves no es fan socis.

Quan es paga a l'any?

El que es vulgui. Des de 10 euros l'any, a 15, 20... Són quotes heretades a les quals no se'ls aplica ni l'IPC.

I ara què?

Hem aguantat quatre anys, però quatre anys més és inviable, i com a manresà sap greu.