No és un projecte pioner, però el restaurant Canonge d'Ampans, on treballen persones amb discapacitat intel·lectual, sí que és dels pocs que ha aconseguit sobreviure i consolidar-se. «La majoria, malauradament, han fracassat perquè la restauració no és un sector fàcil, i en aquest àmbit nostre encara és més difícil», deia divendres Toni Espinal, director general de la fundació. Divendres, el Canonge va fer deu anys. Espinal va explicar el projecte, a partir d'aquesta experiència d'èxit, d'assessorar altres entitats socials que la vulguin imitar. Va dir, també, que «tenim en projecte un altre establiment similar» a Manresa.
Abans de bufar les espelmes del pastís i de brindar amb cava, l'equip d'Ampans i del Canonge va fer balanç. A banda d'Espinal i de Janeta Camps, directora de serveis d'atenció a les persones de la fundació, van parlar Marta Padró, una de les 13 persones assalariades del Canonge -10 de les quals amb discapacitat intel·lectual-, que fa sis anys que hi treballa; Albert Altarriba, que fa dos anys que hi treballa, i Mercè Magem, mare d'Enric Vall, que hi treballa des del Nadal del 2015. Al llarg d'aquesta dècada, al restaurant situat al passatge del Canonge Montanyà hi han treballat 21 persones.
Espinal va explicar que el Canonge va ser una manera de trobar nous formats per ajudar les persones amb discapacitat. «Ens volíem adreçar més al públic particular, i no tant a les empreses, per equilibrar clients. Volíem que els empresaris veiessin les capacitats de les persones perquè ens ajudessin a fer el pas de centre especial de treball cap a empresa ordinària». Es va congratular dels resultats i va avisar que «si voleu venir aquest vespre i demà [ahir i avui, per al lector], truqueu per reservar perquè ho trobareu ple».
Un altre restaurant
Per parlar dels plans de futur, Espinal va esmentar l'equipament social que faran al carrer de Bernat de Cabrera, a l'antiga IEMSA. «A la planta baixa hi volem posar un restaurant per als nostres usuaris i famílies, i també obert al públic». A més a més, «estem valorant si podem ajudar altres entitats socials que tenen ganes de posar-se al sector de la restauració, però que no gosen perquè no és fàcil, a repetir a altres poblacions de Catalunya el model del Canonge, que és un model d'èxit».
Un somni i un regal
Camps va repartir agraïments als que van ajudar a tirar endavant el Canonge en un moment de crisi en què res no era fàcil, com el xef Nandu Jubany, la Fundació Alícia i les Cuineres del Bages. També va repassar alguns dels actes de l'aniversari (vegeu-los a sota). Al seu costat, Marta Padró va definir com «un somni» poder treballar al Canonge, i el considera un restaurant «especial i familiar». Va posar en relleu que sempre que ha tingut algun problema s'ha sentit «molt escoltada» i que el que li agrada més de la seva feina és «acompanyar els clients a la taula i agafar el telèfon». Albert Altarriba va explicar que la seva il·lusió sempre havia estat treballar de cara al públic i que, després de fer tres mesos de pràctiques al Canonge, el van agafar.
Mercè Magem va parlar del cas del seu fill. «Treballar com a cambrer i fer aquest tipus de feina era la seva il·lusió i això va ser com un regal». Va admetre que «hi ha hagut èpoques difícils» i que ser al Canonge «li ha suposat fer molt esforç pel que fa a la seva manera de funcionar. Aprendre a controlar bastant la seva hiperactivitat, la seva impulsivitat. Això, quan està treballant de cara als clients, li és molt díficil, però a la vegada ha millorat moltíssim». Va destacar i agrair l'ajuda i la professionalitat de l'equip del Canonge. «De cara a les famílies, és un suport incondicional i a tots els efectes».
