Noemí Mora i Carlos Vargas són una parella establerta a Manresa, mestres de l'escola Ítaca. Tenen tres fills: la Maria, de 10 anys, la Gaia, de 8, i l'Aniol, de 6. La Gaia, però, no sempre ha sigut la Gaia. Abans era el Gael, un nen que, com diu la seva mare, «sempre ens havia intentat comunicar que era una nena, tot i que els metges, basant-se en els genitals, m'havien dit que era un nen». La de la Gaia és una de les quatre famílies, amb dues més de Manresa i una de Sant Fruitós, que formen part de l'Associació Chrysallis, una entitat que dóna suport a les famílies amb menors transsexuals a tot Catalunya i Espanya.

Com era la Gaia de ben petita, quan l'anomenàveu Gael?

Mira, quan només tenia un any i mig o dos, jo ja em vaig adonar que tenia un nadó molt femení, A la llar d'infants, per exemple, hi anava molts cops amb un clip als cabells. Molta gent, en veure-la, em deia, «això és perquè té una germana gran», però és que la Maria és de tot menys femenina. Jo pensava que no, que la Maria no era el seu referent molt femení. A casa tenim disfresses i sempre agafava les més femenines.

Què pensava vostè?

Doncs, per ignorància, confons identitat amb orientació. I jo, a casa, pensava «ostres, que fort, amb dos anys i el meu fill és tope gai». Però el cert és que amb dos anys encara no pot saber la seva orientació sexual. Jo no tenia cap problema a deixar-la fer i permetre expressar-se tal com ella era. I ella sempre anava més femenina: amb el cabell llarg per darrere, i sempre amb disfresses femenines.

Sempre disfressada?

Sí, a l´escola no ha anat pràcticament mai vestida de nen, sempre anava disfressada amb vestits de princesa, de castanyera, de ballarina; i també va començar a agafar roba de la Maria. Jo li deia «ets lliure de vestir-te com vulguis, porta el que vulguis, però ets un nen perquè tens penis». Aquí em vaig equivocar. Fins que un dia vam anar a un dinar familiar i li vaig dir: «Avui et poses ben guapo, avui no et disfresses», i ella es va enfadar, va plorar, i deia que no volia la roba de nen. Recordo que aquell dia, que ella només tenia quatre anys, em va dir: «Si no vols que em disfressi, posa´m roba normal, que no sigui cap disfressa». Amb aquell comentari m´ho va deixar molt clar i vaig entendre que es disfressava perquè no tenia a l´armari la roba que realment volia.

I va deixar les disfresses?

Va començar a canviar el vestuari: podia quedar-se tota la roba de la Maria i quan anàvem a la botiga triava el que més li agradava. Va passar a vestir femenina sense anar disfressada. En aquest procés, el meu home i jo ho anàvem veient, però encara no érem conscients de la seva transsexualitat i la tractàvem en masculí.

Quan van veure amb claredat el que sentia la Gaia?

El desembre del 2015, quan la Gaia feia P5, vaig veure la notícia al Facebook que un adolescent trans, l'Alan, s'havia suïcidat a Rubí. La notícia em va impactar i alhora em va servir per adonar-me que jo tenia una filla que m'estava intentant comunicar de totes les maneres possibles que ella era una nena, encara que a mi els metges m'havien dit que tenia un nen. Després d'haver assumit la informació, vaig parlar amb un conegut adult transsexual i em va recomanar fer unes preguntes concretes a la Gaia, com per exemple dir-li «et veus guapo o guapa?», a la qual ella va contestar meravellada i sense dubtar: «Puc triar? Guapa!».

Aquí la van començar a tractar en femení?

Sí. Era a final de P5, el canvi físic ja l'havia fet i vam començar a tractar-la com una nena. Vam començar a casa explicant-ho als germans, i va anar molt bé. Potser per al petit, l'Aniol, va ser més dur perquè ell tenia una germana gran i un germà gran i va passar a tenir dues germanes. De fet, no deixa de ser un dol, i la Gaia era com el seu referent masculí que se li estava difuminant. Vam aprofitar l'estiu per fer el trànsit social.

Deu ser més fàcil de fer en llocs on no la coneixen.

Sí. De fet, abans de fer el canvi de tracte a casa, ja ens passava que quan anàvem a un lloc on no ens coneixien, molts cops la gent s'adreçava a ella com una nena. Jo, per no fer-l'hi passar malament, de seguida aclaria que era un nen, però llavors veia que estava incòmoda amb el meu comentari. De fet, quan la gent la tractava com una nena, ella era la més feliç del món: se li il·luminava la cara. A l'estiu ens va anar bé per fer el canvi i passar a tractar-la en femení.

I al setembre, què va passar?

Que ho vam dir a l'escola. La reacció va ser molt bona, és cert que els nens fan preguntes però n'hi havia molts que deien «és clar, és que ja es veia».

I continuava sent la Gael?

El nom el vam mantenir, perquè Gael és unisex i no li vam donar l'opció de triar. Però a l'escola van començar a escriure i ella, per posar el seu nom, escrivia «Lagael», així sonava més femení i no deixava lloc a dubtes. Això, sumat a una entrevista que ens van fer, en la qual ella va expressar que no li havíem preguntat mai si volia canviar-se el nom, ens va fer plantejar de fer el canvi. Necessitava tenir un nom que no creés confusions.

Primer la roba, després el tracte i finalment el nom.

Sí, la Gaia feia primer quan vam fer una llista de noms que jo havia pensat quan estava embarassada, perquè triés. A mi, aquí em va costar perquè el nom dels fills el trien els pares, Gael m'encanta, i sentia que estava perdent una cosa que havia triat jo. Al final vaig assumir que ella tenia aquesta necessitat. Vam fer un ritual per acomiadar el nom de Gael i donar la benvinguda al de Gaia. Va ser molt bonic i simbòlic, per poder fer el dol.

En tot aquest procés de Gael cap a Gaia, tenia por que la seva filla volgués tornar enrere?

Sí. Jo pensava «ella és petita i està prenent una decisió que marcarà la seva vida». Dubtava, i em va sobtar la seva determinació. Li deia que era com una prova, que si no s'hi sentia bé, podia tornar enrere, però ella mai es va girar, mai va voler tornar enrere.