Per les mans de Trinidad Portugal hi han passat milers de llençols de la Clínica de Sant Josep, el Centre Hospitalari i l'Hospital de Sant Joan de Déu. També tots els uniformes de metges, metgesses, personal d'infermeria, de neteja, de la cuina o de manteniment. La roba de quiròfan, les bates que han utilitzat els usuaris, i la que es genera en tots els serveis que es presten en un centre assistencial.

La coneixen com la Trini, i s'ha passat els últims 47 anys a la bugaderia. Des que en va complir 15 fins ara, que està a punt de fer-ne 62 i li ha arribat l'hora de la jubilació. Dimecres vinent serà el seu últim dia a la feina. «Fa 47 anys que sóc al mateix lloc i no he sortit de la bugaderia. Hi ha gent que em diu que si m'he cremat. I no. Ho tornaria a fer. M'ha agradat».

Portugal té una història singular. Nascuda a Cilleruelo de Arriba, a Burgos, tot i que va viure bona part de la seva infantesa i joventut a la també població burgalesa de Pinilla, als 15 anys acabats de fer va entrar d'interna a la Clínica de Sant Josep acollida per les monges josefines que hi havia aleshores. Ho va fer amb 4 companyes més del poble. «De Manresa no en sabia res ni n'havia sentit a parlar en la meva vida», ha explicat a Regió7. Van ser unes amigues del poble que ja estaven internes a la clínica qui «ens van comentar que buscaven noies per treballar d'internes». Va fer un cop de cap i s'hi va presentar. Darrere seu ho van fer dues germanes seves que també han treballat o treballen actualment a Althaia.

Així ha estat com des dels 15 anys ha treballat a la bugaderia dels centres sanitaris de Manresa. Als 23 va deixar de viure a la Clínica de Sant Josep per casar-se (té dues filles, 2 néts i un tercer a punt d'arribar), però hi va continuar treballant 33 anys més. Posteriorment va passar al servei de bugaderia de Sant Joan de Déu i durant un temps es va estar al del Centre Hospitalari i va tornar, fa dos anys, a l'hospital.

Tones de roba

De la clínica recorda com rentava i estenia tones i tones de llençols i roba al que ara és el pàrquing del darrere de Sant Josep. Una feina feixuga. Fins i tot havia de tirar a un crematori placentes i restes humanes procedents dels quiròfans. «Ho recollíem amb una pala i ho cremàvem». De manipular tanta roba i fer anar les màquines de la bugaderia li han quedat seqüeles als braços. En acabar la feina a la bugaderia «anava a donar el sopar als malalts. Això tots els dies fins que em vaig casar. Llavors vaig continuar treballant a la clínica, però feia les meves 8 hores i anava a casa».

Quan era interna treballava tota la setmana i només podien sortir 4 hores els diumenges. Tot i així ha afirmat que amb «les monges he sigut molt feliç». El seu primer sou va ser de 300 pessetes, amb les quals va comprar unes arracades per a la seva mare. La resta de la mesada la va enviar, també, a casa, a Burgos.

«Ja som al segle XXI»

Amb el temps les coses van anar canviant. També les condicions de la feina. «A la clínica vam treballar molt. A la bugaderia vella de Sant Joan de Déu també tela marinera. A les màquines hi cabien 90 quilos de roba» i hi havien arribat a ser 12 persones. Ara amb 3 fan. D'entrada perquè les noves tecnologies ho fan tot més senzill i perquè el gruix més important de la feina s'ha externalitzat a una empresa de fora. Això, però, també té les seves pegues. «El que em fa més mals d'ulls són els uniformes que arriben arrugats», comenta. És vital, i no s'està de dir a metges i al personal que porten la bata arrugada. Tampoc no és ella qui ho diu, sinó les seves companyes de feina, però Portugal coneix les talles de tothom.

Ara la feina de bugaderia és rentar roba encara que en menys quantitats, repartir-la a les plantes, penjar bates i uniformes en un sistema automàtic perquè els treballadors hi puguin accedir amb una targeta i, si cal, cosir. «Abans cada persona tenia el seu uniforme en un penjador i cadascú s'ho agafava», però «ja som al segle XXI», exclama.

Dimecres es jubilarà. «Fa uns setmana que no dormo pensant-hi. Si digués que no ho trobaré a faltar, mentiria perquè ha sigut tota la meva vida».