Rhimou Hennouk ha plorat i ha patit. Va començar de zero en un país nou amb el seu marit, deixant enrere amics i familiars, i molts anys més tard va sentir el rebuig dels qui considerava la seva comunitat per procedir del mateix país. Però té un esperit molt fort, i el premi per haver superat les proves de resistència que la vida li ha posat al davant ha estat, finalment, guanyar-se el respecte i l'amistat de tothom. «Moltes noies joves, filles de marroquins, em diuen que els agradaria que jo fos la seva mare», explica aquesta dona de 60 anys.

Va arribar el 1981 en un entorn rural com Avià, en una època en què la immigració era molt minsa i el seu pes en la demografia del país, i encara més en la berguedana, era gairebé insignificant. No hi havia amigues del mateix país en qui refugiar-se i només hi havia una opció possible: interactuar amb la resta de la població. Quan va arribar al Berguedà ja tenia una filla, i a Avià va tenir una altra nena i un nen. «Volia ser part activa de l'educació dels meus fills i per això anava a les reunions de l'escola. Tenia mancances amb l'idioma, però els professors, si calia, m'explicaven les coses amb senyals», recorda. Fins i tot a les botigues, quan encara hi havia la pesseta, anava amb bitllets per por de no entendre's amb el botiguer i no saber demanar el canvi, i és que a Avià tothom es coneix i tan sols hi ha botigues petites. Després va anar a viure amb la seva família a Berga.

Hennouk gairebé mai porta el vel -tot i que respecta les musulmanes que en porten- i és habitual veure-la vestida amb texans. L'onada migratòria, sobretot la provinent de Marroc, dels anys 90 i la primera dècada del segle XXI la va portar a entaular relació amb els nouvinguts que iniciaven un projecte de vida al Berguedà. Però molts dels que procedien del seu país d'origen no la van acceptar. «Em consideraven un mal exemple perquè no vestia com les dones del Marroc, i això em va fer molt mal. I a més, a Berga hi ha molts immigrants procedents del nord del país, i hi havia gent que coneixia la família del meu marit que vivia al Marroc i els parlava malament de mi».

Ara, amb el pas dels anys, la situació ha canviat. «Tothom es queixa de la crisi econòmica, però jo dic que va ser molt positiva. Hi ha dones que, per la situació econòmica, es van veure forçades a sortir de casa i a treballar. Llavors van començar a dir-me que jo tenia sort de saber bé l'idioma. Els que em criticaven per no dur el vel van començar a admirar la meva integració a la societat», remarca. Ara està contenta d'afirmar que els seus fills tenen parelles no musulmans. Hennouk s'ha convertit en un exemple d'integració i superació.