Gossos que han fet història

L'heroi Barry

Barry, de raça sant bernat, va néixer l'any 1800 en un hospici dels als Alps Suïssos. L'enclavament està situat a 2500 metres d'altura i va ser durant segles un pas obligat a tots els peregrins francesos i anglesos que volien arribar a Roma. A causa de les baixes temperatures i la neu que durava mesos i mesos, els monjos que habitaven a l'hospici van decidir utilitzar gossos com animals de tir per socórrer els viatgers que es perdien o quedaven atrapats a les muntanyes.

En Barry va salvar quaranta vides en aquestes muntanyes, quaranta viatgers perduts i atrapats en els llargs hiverns dels Alps.

Un monument s'ha alçat al seu honor a la localitat francesa Asnière, i tot i que la llegenda diu que en Barry va morir al rescatar a la persona número 41, això és fals, ja que la història afirma que el sant bernat heroi va acabar plàcidament els seus dies al 1814 a la ciutat de Berna.

Actualment, el seu cos embalsamat es troba exposat a l'entrada del Museu d'Història Natural de la capital helvètica.

La història de Hachiko

A l'entrada de l'estació de Shibuya, al ple centre de Tokyo (Japó), hi ha una singular i commovedora estàtua de bronze: un gos, assegut sobre les seves potes del darrera, que mira en direcció l'entrada de l'estació ferroviària. El seu nom és Hachiko, i va protagonitzar una bella història en honor a la fidelitat a començaments del segle XX.

En Hachiko era un gos de raça akita inu, originària del nord de Japó. El va comprar Ueno Hidesamuro, un professor del departament d'agricultura de la universitat de Tokyo. Tot i que inicialment el gos era per la seva filla, quan aquesta va marxar de casa al cap de poc temps, Ueno, encarinyat de Hachiko, va decidir quedar-se'l. Cada dia, Hachiko acompanyava a Ueno fins a l'estació de trens, i, després de comprar el bitllet, s'acomiadava del seu gos per anar a la Universitat. Hachiko l'esperava tot el dia al parc de l'estació fins que el professor apareixia a la tarda i tornaven els dos cap a casa. Els veïns i els passejants aviat es van encarinyar també del can, el qual el veien cada dia plantat davant de l'estació de trens durant pràcticament tot el dia.

La rutina va canviar dos anys després, el dia 21 de maig de 1925, després que Ueno patís un fulminant atac cardíac a la universitat on impartia les classes. Hachiko, sense entendre perquè el seu amo no arribava, va decidir quedar-se allí... Durant dies. La seva fidelitat el va mantenir, sense importar les condicions climàtiques, estacionals, ni la persuasió de les persones.

Els veïns van decidir contractar un escultor, i l'any 1934 es va alçar una estàtua en la seva commemoració, Hachiko estava present el dia de la seva inauguració, i no va ser fins el 7 de març de 1935, després d'esperar 10 anys, que en Hachiko va morir degut a la seva avançada edat i una letal filariosis al mateix lloc on va esperar per tant de temps a Ueno.

Tot i que l'estàtua inicial va ser utilitzada per crear armament a la Segona Guerra Mundial, l'any 1947 se'n va crear una altra novament. També hi ha una estàtua a la ciutat d'Odate, on en aquesta ocasió, l'estàtua la formen Hachiko i el seu amo.

Actualment, cada 8 d'abril es realitza una celebració en memòria de la fidelitat de Hachiko a la plaça de l'estació Shibuya.

La lleialtat de Canelo

Canelo era el gos d'un home que vivia a Càdiz, un gos que seguia al seu amo a tot arreu i en tot moment; com que aquest senyor vivia sol el gos era el seu més lleial amic i únic company.

Cada matí se'ls podia veure caminant junts pels tranquils carrers de la ciutat, quan el bon home treia a passejar el seu amic. Una vegada a la setmana, però, un d'aquests passeigs els portaven a l'Hospital Puerta del Mar, ja que degut a les complicacions renals, el senyor s'havia de sotmetre a tractaments de diàlisis.

Com que als hospitals no hi poden entrar animals, en Canelo esperava davant de la porta amb tota la calma, i quan el seu amo sortia del seu tractament, junts es dirigien a casa. Aquesta rutina es va cumplir durant molt temps. Un dia, però, l'home va patir una complicació al mig del tractament, una complicació que no va acabar bé i aquest va morir a l'hospital. Canelo esperava a fora de l'hospital, tombat junt a la porta del centre de salut. Però aquesta vegada, el seu amo mai va sortit.

El gos es va mantenir impertorbable allà assentat, esperant. Ni la gana ni la set el van apartar de la porta. Dia rere dia, amb fred, pluja, vent o calor, seguia estirat a la porta de l'hospital esperant el seu amic per poder tornar a casa.

Els veïns de la zona són els que van cuidar l'animal. Es tornaven per portar-l'hi aigua i menjar, i van aconseguir l'indult i la devolució de Canelo en una ocasió quan la gossera municipal se'l va emportar per sacrificar-l'ho. Van passar dotze anys. Dotze anys en que Canelo va estar esperant pacientment a que el seu amo sortís de l'hospital, sense buscar menjar, sense buscar una nova família. I l'espera es va prolongar fins el 9 de desembre del 2002, en que Canelo va morir atropellat per un cotxe a les afores de l'hospital.

La història de Canelo va ser molt coneguda en tota la ciutat de Càdiz. El poble gadità, en reconeixement a l'amor, dedicació i lleialtat de Canelo, va posar el seu nom a un carrer i una placa al seu honor.

Homenatge a la famosa Laika

La Laika va ser la tercera gossa enviada en un satèl·lit a l'espai, abans d'ella van anar-hi Albina i Tsyganka, després d'ella van ser 12 els gossos enviats a l'exterior, dels quals només 5 en van tornar en vida.

Però la història més coneguda és la de la Laika, una gossa de 3 anys nascuda als carrers de Moscú i portada a l'estació especial per llançar-la a bord de l'Sputnik II. Els científics russos ja sabien que el satèl·lit no tenia bitllet de tornada, per això havien dissenyat un circuit amb el qual injectarien l'eutanàsia a la Laika al acabar-se el menjar que portava el satèl·lit.

No obstant, aproximadament 7 hores després del llançament la Laika va morir degut al calentament de la nau i un possible greu estrés per part seva.

L'11 d'abril del 2008 es va inaugurar un monument en honor a la gossa Laika al centre de Moscú. Aquest monument va ser col·locat en un centre comercial a prop de l'Institut de Medicina Militar, on mig segle enrere van tenir lloc els experiments científics amb la participació de la cèlebre gosseta. La figura de bronze, de dos metres d'altura, representa un dels segments d'un coet espacial, que es transforma en una mà humana, sobre la qual està el cos de la Laika.

Balto: un heroi reconegut

Al petit poblat de Nome, Alaska, va néixer un gos de barreja entre llop i husky siberià, l'any 1923, el seu nom era Balto, subestimat per tots per ser lent i salvatge per la seva descendència lupina.

Als començaments de 1925, el poble va ser atacat per la diftèria, una terrible malaltia que atacava a sobretot els nens menors de cinc anys i que podia ser mortal si no es tenia el medicament que hi havia a Nenana, a més de 1000 quilòmetres de Nome. L'únic que es podia fer era enviar un trineu tirat per gossos a buscar l'antídot, i això van fer. No obstant, el líder del trineu es va trencar una pota degut a la forta tempesta, i tot i no tenir els requisits adequats, Balto va prendre el lloc com a líder del trineu. En Balto i la resta dels gossos van aconseguir portar el medicament a Nome, salvant així els nens que estaven a punt de morir. De ser un gos lleig i salvatge, va passar a rebre l'atenció de tot el poble.

Però la glòria demostrada als gossos va ser curta, ja que el productor de cine de Hollywood, Sol Lesser, se'ls va endur a Los Ángeles per crear una pel·lícula de 30 minuts de duració titulada "La carrera de Balto cap a Nome". Durant l'estiu i la tardor de 1925, Kaasen i el seu equip van travessar els Estats Units, i més tard, Balto i la resta dels gossos van ser venuts a un desconegut promotor d'espectacles i diversitats.

Dos anys més tard, Balto i els seus famosos acompanyants s'havien perdut en el món de les barraques de fira, el món semblava haver-se oblidat dels "Herois d'Alaska". Va ser llavors quan l'empresari George Kimble de Cleveland va descobrir els gossos exhibits en un museu, notant que aquests estaven malalts i maltractats. Kimble, escandalitzat al veure-ho, coneixent bé la famosa història de Balto, va tancar un tracte amb l'actual propietari per comprar els gossos. Necessitava 2000 dòlars que no tenia, i els havia de reunir en dues setmanes.

Al llarg dels Estats Units, les emissores de ràdio suplicaven donacions, i els titulars del "The Cleveland Plain Dealer" comentaven la necessitat de rescatar als herois. La resposta va ser explosiva. Els escolars recol·lectaven donacions, els obrers feien circular els seus barrets, hotels, botigues i visitants van donar el que van poder al "fons de Balto", el "Western Reserve Kennel Club" va entregar un generós donatiu.

El 19 de març de 1927, en Balto i els seus sis companys van ser arribats a Clevelant i rebuts amb una triomfal desfilada a la plaça pública. Després, els gossos van ser portats al zoològic de Cleveland per passar allà els seus últims dies amb dignitat. Es diu que 15.000 persones els van visitar en els primers dies de la seva estància.

Balto va morir el 14 de març de 1933, a l'edat de 10 anys.

Actualment, es pot veure al centre de Nova York una estàtua al seu honor.