La propera matinada, amb la cerimònia d´inauguració, s´enceta una nova edició dels Jocs Olímpics, la que fa 31. Per primera vegada es fa en un país de l´Amèrica del Sud, el Brasil. Més enllà dels dubtes sobre instal·lacions, seguretat, salut, estic convençut que serà un nou èxit del Jocs i que es recordaran com aquells en què un país s´hi ha bolcat. El caràcter dels carioques farà que tothom s´impregni de la seva forma de ser i viure, i durant uns dies sentim la samba a la vegada que gaudim de l´espectacle esportiu que representa.

Són de nou uns JJOO sense manresans competint, en tenim als equips de suport, meritori sens dubte, però a l´hora de jugar-se les medalles, de buscar el millor resultat no hi haurà ningú de la nostra ciutat. No és cap demèrit, no és fàcil ser entre l´elit mundial de l´esport, però estàvem tan ben acostumats!

Sincerament, crec que per trobar la resposta al perquè de la situació actual ho hem de fer al revés, hem de preguntar-nos què fèiem en aquella etapa que ens permetia obtenir unes fites esportives dignes d´envejar. La resposta, amb els matisos que es vulguin, té un nom de club: Club Natació Manresa.

Anècdota a part que el primer olímpic del club fos un boxejador, Alfons Carbajo, fins a onze esportistes sorgits de l´entitat han estat olímpics, cinc nedadors i cinc waterpolistes, tres d´ells, Manel Estiarte, Jordi Payà i Carles Sanz, campions olímpics, el màxim a què pot aspirar un esportista. Aquesta etapa de presències ininterrompudes s´inicià a Munic 72 i es va trencar a Atenes 2004. Vint-i-vuit anys, vuit Jocs Olímpics amb presència de la nostra ciutat. Més enllà de l´excepcionalitat, com a esportista únic, que representa Manel Estiarte, cal posar en justa mesura el treball desenvolupat per la desapareguda entitat manresana. Què tenia per assolir aquest reguitzell de magnífics esportistes? Doncs una combinació d´orgull i ambició sana.

1. La base era més àmplia, tots els nens i nenes de Manresa passaven per les piscines municipals, la tria era àmplia i es disposava de millor material.

2. Una part clau del petit miracle manresà ho és que es disposava dels millors quadres tècnics, amb entrenadors en cap que controlaven des dels cursets a l´elit. Exigents amb esportistes, directives i sobretot amb ells mateixos, i se´ls donava bones condicions de treball.

3. Uns directius entregats a com dotar-los del que precisaven. Als entrenadors només els calia pensar en la seva feina.

4. Es disposava de les possibilitats econòmiques per no haver de renunciar a participar en cap competició per a les quals els esportistes aconseguissin classificar-se.

Penso que amb tres dècades de presència als JJOO ningú pot creure en la casualitat, i disposar de tres campions olímpics en el mateix equip no pot ser cosa de l´atzar. Estic segur que la combinació dels quatre punts anteriors era la resposta i que ara es podria repetir, amb els matisos. Només cal voler-ho.