Albert Estiarte: «Anem de la vila dels esportistes a la piscina, però sí que es percep molta misèria»

Estiarte parla de les primeres impressions a Rio, on viu els seus setens Jocs consecutius

15.08.2016 | 07:34
El metge manresà Albert Estiarte.

El manresà, director adjunt de la Fundació Althaia i director de la Clínica de Sant Josep, no va assistir aquesta vegada a la inauguració a Maracanã perquè l´equip masculí debutava l´endemà (va perdre per 9-8 amb Itàlia) i ell es va quedar a la vila dels atletes amb els jugadors i l´equip tècnic. Sí que hi van desfilar els dos fisioterapeutes manresans que treballen aquests dies amb els equips de waterpolo, Òscar Muncunill i César Olmedo.

Com han estat aquests primers dies a Rio?
No vam tenir cap problema a l´arribada, i he de dir que a la vila olímpica, en termes generals, hi estem còmodes i sense problemes. Els pisos són nous de trinca i tenen qualitat, potser hi falta algun petit detall d´última hora, però si ho fas notar es preocupen de solucionar-ho ràpidament. El menjar és bàsic però tenim el que necessitem, és a dir, carn, peix, arròs, pasta, fruita, verdura, amanida... Diria que és correcte, tot i que ja se sap que molts d´aquests productes cuinats a casa tenen un altre gust, que ens pot agradar més.

Quin seria, doncs, el principal problema o queixa, si n´hi ha?
Doncs, sense cap mena de dubte, seria el transport. Sobretot, això ens està afectant en els entrenaments; hem d´anar a piscines una mica allunyades, com són les de la universitat o de complexos militars, a una hora o més de la vila. Els conductors, tot sovint, es perden o es confonen, i tot plegat fa que acumulis cansament. És el més empipador que ens estem trobant.

La qüestió sanitària, amb l´alarma que en el seu moment es va escampar pel virus Zika, sembla que està controlada, no?
D´això, res de res. Quan tu parles amb la gent d´aquí t´adones una mica del que ja pensaves abans de venir. De Zika n´han tingut tota la vida, aquí, no és d´ara. I és una malaltia que no els provoca cap neguit. Sí que els va preocupar més una epidèmia de dengue, provocada pel mateix mosquit, fa set o vuit anys. A més, he de tenir en compte que, tot i que les temperatures que estem tenint són càlides, aquí, ara, és hivern. I no paren de fumigar contínuament la vila, les instal·lacions esportives i tot l´entorn. No hem vist mosquits i no ens han picat. I, si ens piquessin, estic segur que tampoc no agafaríem el Zika.

És la seva setena presència consecutiva en uns Jocs Olímpics, i allarga la sèrie de la família Estiarte, ja que els seus germans hi van participar com a esportistes. Suposo que és una gran satisfacció per a vostè.
Sí, sempre he dit que els Jocs són una cosa especial, única. Tots són diferents, i poder-los viure és un privilegi, no hi ha gaire gent que ho pugui fer. Hi arribes amb les màximes il·lusions, i en cadascuna tens vivències i resultats diferents. Cada participació que hi fas és com si fos la primera.

Quines sensacions li donen els dos equips, la selecció masculina i la femenina?
Els nois no són favorits, però he vist que han entrenat molt bé amb Gabi Hernández i poden competir amb tothom. Llàstima de la primera derrota amb Itàlia, en un duel que al final teníem a l´abast. És una ensopegada dolorosa, perquè tenim un grup molt complicat i ens serà difícil, fins i tot, passar als quarts de final; si els superem, podem aspirar a tot, a les medalles. Les noies sí que són força més favorites, però aquí hi ha els vuit millors equips del món i hauran d´estar al màxim nivell, sobretot també en el primer creuament.

I quina impressió li està fent Rio, veu els brasilers alegres o les moltes dificultats que té el país es noten massa?
Nosaltres anem de la vila dels esportistes a la piscina, no vivim gaire a Rio, i només vam sortir a fer una visita turística al Crist del Corcovado. No tindrem gaire contacte amb la ciutat, però el que ens diuen els voluntaris és que no hi ha gaire bon ambient i que estan pendents de la destitució de l´anterior presidenta i de tot el procés polític corresponent. Hi ha molta divisió, ens diuen. I el que sí que veus des de fora, el que perceps des dels autocars, és que hi ha molta pobresa. I les faveles que veiem nosaltres ens diuen que són, entre cometes, les riques, les que estan construïdes amb totxos. La sensació és que les diferències socials són enormes. Hi haurà moltes persones que naixeran, viuran i moriran en aquests barris pobres, amb milers d´altres persones, sense cap possibilitat de sortir-ne. Crec que és un país amb força recursos i amb possibilitats, jo crec que s´hi podria fer alguna cosa més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema