Està a punt de començar l'atletisme i, tot i que no puc parlar per tots els esports, pels atletes aquesta és, sens dubte, la competició més important, l'objectiu que segurament s'ha intentat treballar més a consciència, intentant polir tots els detalls per insignificants que puguin semblar, i és que per molts campionats del món i europeus que hi hagi, participar en uns JO és una experiència impossible d'explicar: s'ha de viure.
Ara ja fa vuit anys dels Jocs de Pequín, i com més temps passa més valoro aquells dies viscuts. Com molts altres esportistes que estan ara competint a Rio no vaig aconseguir l'objectiu de córrer la final. I és que encara que sempre s'acabi dient que el més important és participar, tots volem aconseguir uns grans resultats: alguns volen arribar a la final, d'altres volen un diploma olímpic, i molts volen lluitar per les medalles. Però són molts els atletes que hi participen, i de llocs a la final n'hi ha ben pocs, i de medalles olímpiques encara menys.
Sempre he dit que el que més em va marcar de Pequín va ser la quantitat d'esportistes decepcionats, com jo mateixa. I estic segura que aquesta vegada tornarà a passar. Perquè la majoria d'esportistes professionals són molt exigents amb ells mateixos i, tot i que de les derrotes se n'aprèn molt, es necessita temps per pair-les. Per la meva part, el que faré aquests dies és intentar gaudir de l'espectacle i no fer crítiques dels mals resultats.
