Pere Balcells és un bagenc d´adopció que va ser nedador olímpic en dues ocasions, a Munic l´any 1972 i a Mont-real el 1976. Va néixer a Olot el 1954, però es va establir al Bages després de fer el servei militar a Saragossa el 1975. Va prendre part també en dos campionats del món, els anys 1973 i 1975, en dos d´Europa (1970 i 1974) i en dos Jocs del Mediterrani. Entre els anys 1969 i 1976 va guanyar pràcticament tots els Campionats d´Espanya dels 100 i 200 braça, la seva especialitat, i va ostentar en força ocasions els rècords estatals d´aquesta distància i estil. Actualment viu a Santpedor i des del febrer, amb 62 anys, torna a practicar en la natació en l´àmbit de competició en els campionats màster, i ha aconseguit, fins i tot, el rècord d´Europa de la seva edat en els 100 braça (+60 anys) el passat mes de juliol.

Com recorda la seva participació en els Jocs Olímpics de Munic i de Mont-real?

Els de Munic eren la novetat per a mi en la competició més pomposa que hi ha. Em va fer molta il·lusió. A Mont-real també, però ja intuïa que s´acostava el final de la meva carrera com a nedador i no tenia la força ni física ni mental per fer una bona competició. No per edat sinó per altres circumstàncies, tenia 21 anys però tenia altres prioritats com els estudis, les ganes de casar-me... També em van fer fer la mili, sí o sí.

Què representa anar als Jocs?

És un esdeveniment especial, diferent, sens dubte, per la seva magnitud, la vila olímpica, etc. En el meu cas, a Munic vaig nedar els 100 i 200 braça i el relleu 4x100 estils; a Mont-real, només els 100 braça i el relleu.

Va néixer a Olot. Com va venir a parar al Bages?

Sóc fill d´Olot, on vaig viure fins als 16 anys. La temporada 1970/71 vaig anar a Barcelona i m´entrenava a la residència Blume amb Guillem Alsina. El desembre del 1971 vaig anar als Estats Units per la natació, a la Universitat d´Indiana, amb Santi Esteve. Mantenia la fitxa pel CN Olot després de deixar els EUA. La meva nova destinació va ser Manresa per estudiar a l´escola de Mines; coneixia una sèrie de nedadors manresans com la Montserrat Majó, la Rosa Estiarte o la Neus Panadell, amb les quals vaig coincidir a la selecció. L´entrenador del CN Manresa era el Josep Claret, que no el tenia conegut, però em van dir que era un bon lloc. Els primers mesos encara seguia fitxat pel CN Olot fins que la campanya 1974-75 ja vaig decidir integrar-me del tot al CN Manresa. Després dels segons Jocs, els de Mont-real, la mili va aturar la meva preparació, tot i que entrenava al CN Helios, a Saragossa.

I després deixa la natació l´any...

Era el 1977 i no tenia clar què fer. Vaig estar un any sense nedar, mentre acabava la carrera. Manel Estiarte pare era el president del CN Manresa i em va venir a buscar per veure si m´interessava ser l´entrenador del club, una tasca que va durar quatre anys amb la Pilar Guitart i l´Albert Martínez com a ajudants. La meva dona era de Setcases, l´havia conegut a Olot i, tot i que en principi no li agradava aquesta zona del Bages, ara no en marxaria. A partir d´aquí, la Pirelli va obrir oposicions i m´hi vaig presentar. Van ser divuit anys a l´empresa de pneumàtics abans de marxar a una assessoria muntada a Barcelona amb uns amics i, posteriorment, disset més com a director de Cirsa, a Terrassa. Ara ja fa dos anys que estic prejubilat i visc a Santpedor.

És dels que s´ha llevat de matinada per veure la natació dels Jocs Olímpics de Rio?

Sí que ho he fet, amb unes sensacions de nostàlgia i de neguit i nervis pel desenvolupament de les diferents proves. El que ha aconseguit Phelps s´ha de reconèixer que és molt gran. No només pels ors, que també, sinó per tornar de la manera que ho ha fet i superar els trails dels Estats Units, que no són fàcils. Ha estat sorprenent.

Ha canviat la natació de com era en la seva època?

S´estan permetent coses que no es permetien i que han representat la millora dels temps. Els viratges són més llargs i, en el cas del meu estil, hi ha més braça submarina, i en les braçades es permet al nedador aixecar-se més, tot i que al final, això vol dir més potència de braços.

Va deixar la natació i ara, després de molts anys, ha decidit tornar. Què l´ha motivat?

Devia fer més de 30 anys que no em llançava a una piscina. Anava fent altres esports i darrerament practicava el triatló de distàncies llargues fins que aquest febrer vaig decidir-me de nou per la natació. Pel triatló m´entrenava al CN Sallent i allà, el Joan Claret, em va animar a participar en els Campionats d´Europa màster que eren el maig a Londres. Jo tenia clar que si m´engrescava seria per anar a totes, sense obsessionar-me, això sí. Vaig classificar-me segon en els 50 braça i tercer en els 100 braça, però no vaig quedar content de com havia nedat, de l´estil. El Josep Claret em va dir que també ho havia vist. Vaig continuar entrenant i en els Campionats de Catalunya, el juliol, les coses van sortir millor i vaig superar el rècord d´Europa de la meva edat en els 100 braça.

Als Campionats d´Europa màster va conèixer algun dels rivals que havia tingut de jove?

La veritat és que no, almenys no vaig recordar ningú. Cal tenir en compte que han estat molts anys apartat de les piscines.