alguna cosa nova a la casa blanca

Amb l'arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, alguna cosa sembla haver canviat entre
Estats Units i Israel

SAMI NAÏR a
mb l'arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, alguna cosa sembla haver canviat entre Estats Units i Israel. El diari (de gran qualitat) israelià Haaretz qualifica aquest canvi per mitjà d'una paraula forta en termes diplomàtics i inequívoca: "incidents", referint-se a diversos actes i fets de part dels EUA el significat dels quals és força preocupant per a Israel. Primer incident: l'encarregat per a afers iranians, Dennis Ross, que Obama va enviar a parlar amb els països àrabs del Golf de la nova estratègia d'EUA amb Iran, no va avisar del seu viatge els israelians; encara més, ni tan sols no els va comunicar els termes generals de les discussions. Això és una novetat, perquè des del 1973 EUA coordina la seva estratègia regional amb Israel. Segon incident: els detalls del pla de negociacions amb Iran no van ser comunicats a Israel, i això no només constitueix una mera falta de coordinació, sinó, en termes diplomàtics, una mostra d'autonomia estratègica i potser de desconfiança. Tercer incident: Israel, que estava involucrat en les negociacions entre Síria i EUA i que pretenia vincular el restabliment de les relacions diplomàtiques entre ambdós països a la condició de la submissió de Síria als interessos israelians, ha estat allunyat de les recents negociacions entre EUA i Síria. Fins i tot, els israelians saben molt poc del contingut de les discussions que un alt diplomàtic americà, enviat per Obama fa unes setmanes, va tenir amb els sirians. Quart incident i probablement el més important: la sotssecretària d'Estat nord-americana, Rose Gottemoeller, parlant del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), va dir per primera vegada i molt clarament: "l'adhesió universal al TNP, fins i tot per part de l'Índia, d'Israel, de Pakistan i de Corea del Nord, continua sent un objectiu fonamental d'EUA". Mai EUA no havia integrat Israel en aquesta llista; fins i tot pretenien que Israel no tenia la bomba atòmica i, amb el suport dels europeus, s'oposaven a denunciar el fet que l'estat israelià tenia més de 300 caps nuclears.
Ara bé, aquesta evolució és molt rellevant no només perquè accepta l'evidència, sinó també perquè pot ser un senyal dirigit a Iran, que ha signat el TNP i argumenta que se li demana respectar les normes del TNP, i que ho fa, perquè no té armes atòmiques i no vol adquirir-ne, mentre que no s'exigeix res d'Israel, que té armes nuclears i es nega a signar el Tractat de No Proliferació Nuclear.
Tots aquests incidents han de ser analitzats en el context estratègic de la política global que Obama està engegant al món. Canvi amb Amèrica Llatina, amb Cuba, amb Rússia, amb Xina, amb el món musulmà. Contingut del canvi: fi de l'època d'exportació del caos que caracteritzava l'estratègia imperial de Bush i dels neocon (amb el suport de Blair, Aznar i la gran majoria dels països de l'Est d'Europa), instauració d'una política internacional basada en el multilateralisme i la coordinació amb l'ONU. Obama sap que EUA ja no pot tenir una estratègia mundial agressiva, perquè no disposa dels mitjans econòmics per sostenir-la; i també sap que EUA no pot guanyar les "guerres del caos" iniciades per Bush, perquè eren totes injustes i no tenen el suport dels pobles afectats. I, més encara, Obama, per ser ell mateix mig musulmà, sap que l'enfrontament amb el món musulmà, sempre radicalitzat per Israel per enfortir la seva posició regional, al cap i a la fi, va en contra dels interessos profunds del poble nord-americà.
Però la situació és molt difícil per a l'inquilí de la Casa Blanca, perquè Obama pot tenir èxit en tots els camps, però no en el de l'Orient Mitjà. Per què?
La raó és que aquí el canvi estratègic té a veure no només amb la política exterior, sinó més aviat amb la mateixa política interior. Israel no és un element de política exterior als EUA: és considerat, si no pels ciutadans nord-americans, almenys pel lobby pro israelià als EUA, el 51è estat del país. I aquest lobby condiciona la lleialtat al govern nord-americà pel suport a Israel. Quan es parla del lobby, no es parla de tots els jueus nord-americans. Primer perquè molts condemnen la política colonial d'Israel; segon perquè molts no es consideren jueus abans que americans, i no accepten sotmetre els interessos del seu país als d'Israel; i tercer perquè el lobby és més pro israelià que jueu, el que significa que són molts els no jueus en el lobby que donen suport a l'Estat hebreu no per causa de pertinença confessional comuna sinó per altres raons.
Ara bé, Obama haurà de tenir en compte el poder d'aquest lobby, molt potent als mitjans de comunicació i a Wall Street, perquè no pot declarar-li la guerra. Les reaccions després del viatge de Netanyahu el 12 de maig han de ser analitzades detalladament. A més a més, és obvi que Obama té un marge de maniobra molt estret, perquè la seva secretària d'Estat, Hillary Clinton, dóna suport a Israel i no vol tenir en contra seu el lobby electoral pro israelià a la seva ciutat, Nova York.
Amb la qual cosa, els "incidents" assenyalats per Haaretz no han de ser interpretats com una reorientació radical de la política d'aliança estratègica entre EUA i Israel, sinó com una integració de les relacions americanes-israelianes en els paràmetres de l'estratègia regional, a l'Orient Mitjà, d'Estats Units.