A
ra que ja tenim mig païda l'embafada d'eufòria culé dels darrers dies mirem d'agafar aire un momentet, a veure si aconseguim oxigenar una mica les idees, el pensament.
Vistes les realitats, com ho podríem fer, per aconseguir aplegar tantes voluntats, tantes energies, tantes coincidències, tanta identificació amb un objectiu de país com ha sumat el Barça amb el triplet famós? Mira si n'és, de fàcil: entusiasme, humilitat, esforç per fer-ho ben fet, autoexigència personal i col·lectiva... I treballar, sobretot treballar molt per aconseguir resultats, triomfar. La fórmula no sembla gens complicada i hauríem d'estar convençuts que és a l'abast de tothom. Pregunto: si ho ha fet un equip de futbol, per què no ho ha d'aconseguir un país, un poble, una comunitat? Què té d'engrescador guanyar una o tres copes que no ho tingui l'objectiu d'avançar com a poble? Quins reptes no té plantejats la nostra societat que no vagin més enllà que el de guanyar un títol? Com es pot comparar l'orgull d'aconseguir un triomf esportiu amb la poderosa ambició de ser campions en tot el que sigui benestar social, identitat respectada, lideratge emprenedor, etc.? Doncs per què no ens en sortim, en aquest desig? Creieu que només és qüestió de tenir un bon entrenador? Quina excusa més bona per a aquells a qui costa tant posar-hi el coll! La lliçó del Barça de Guardiola és fantàstica: no hi ha res que es guanyi sense esforç, sense compromís, sense confiança, sense identitat. Què esperem, doncs? Em preocupa pensar que tanta energia, tant entusiasme, tant estímul, tanta integració i multiculturalitat com hem viscut aquests dies es quedin en exclusiva a can Barça per celebrar els seus triomfs esportius. Em preocupa saber que hi ha una mare atabalada perquè el seu fill plora quan perd el Barça. És a dir, quan se li ensorra el món. L'únic que sembla tenir ell i tanta i tanta gent, com si no hi hagués res més important. Que Déu ens agafi confessats...
IMPRIMIR PÁGINA »
AUMENTAR TEXTO »
REDUCIR TEXTO »
