el principal mÚscul del futbol

El múscul que treballa més en un gran partit de futbol és el cor: aquella part de la personalitat que la literatura ha situat al mig del tòrax. Dimecres, abans del partit, Guardiola va fer pessigolles al cor dels seus homes, i aquests van sortir a fer art

XAVIER DOMÈNECH E
l múscul que treballa més en un partit de futbol no pertany al sistema locomotriu. No és a les cuixes, ni a les cames, ni als turmells, ni als glutis. El múscul que treballa més en un gran partit de futbol és, metafòricament, el cor. Físicament també treballa, és clar: ha de bombar molts litres de sang cap a la resta de l'organisme. Però el cor és primordial, sobretot, en la seva dimensió metafòrica. És a dir: que en un gran partit el que compta és l'empenta d'aquella part de la personalitat que quatre mil anys de literatura han situat al mig de tòrax; allò que les religions anomenen ànima, i que el savi Eduard Punset ja ens ha avisat que resideix en el cervell. Potser té raó, però en llenguatge ordinari, en el català de qualsevol afeccionat, jugar amb el cervell no significa el mateix que jugar amb el cor.
Jugar amb el cor tampoc no significa sortir al camp amb aquelles febres devoradores de gespa i de contraris que caracteritzaven l'anomenada "furia española" del "a mi Sabino que los arrollo". Aquesta fúria procedeix d'unes altres vísceres situades dos pams més avall, i que són externes en el cas dels mascles de l'espècie. També hi ha equips que ju-guen amb els dallonses, però no fan grans partits de futbol. Sobretot, no fan art, que és el que ens hem acostumat a demanar per culpa del Pep Team i dels seus antecessors. L'art es fa amb cor i amb cap, i els necessita tots dos; l'excés de testosterona tendeix a obnubilar l'enteniment.
Resulta que Pep Guardiola va preparar els seus jugadors, just abans de saltar a la gespa de Roma, amb un muntatge audiovisual en què els comparava als gladiadors romans mentre el Nessun Dorma de Puccini els prometia la victòria a l'alba. De preparació física ja n'havien fet un munt al llarg de la temporada. De preparació tàctica, també n'havien fet: tot el que no tinguessin clavat a les neurones ja no hi entraria. Quedava la part final: les pessigolles al cor. Es veu que van saltar llagrimetes. Després van sortir al camp i van fer mera-velles.
Al 1992, a Wembley, Johan Cruyff ho va fer més fàcil. Simplement, va dir-los: "sortiu i passeu-vos-ho bé". Guardiola, que llavors era un jugador d'aquell dream team, ho ha fet ara més sofisticat, però la idea és la mateixa. Només és un joc: anem a jugar i a xalar.