Festa religiosa o Pagana?

JAUME COSTA E
l mes de maig és tradicionalment, en aquest país, mes de comunions. No sé gaire bé com ha anat això, però els homes... la humanitat, hem dividit els mesos de l'any en moments... en situacions... en ocasions apropiades per fer una cosa o una altra. Jo sóc el primer sorprès que passi això, però el que sí que és cert és que en cadascun toca fer el que és més escaient segons mana la tradició.
Per exemple, l'agost toca fer vacances. Em direu, per què? No ho sé. Potser la calor, el bon temps... Però la gran majoria dels mortals, traient-ne algunes excepcions, és el mes en què les fem. El desembre mengem torrons, algú ho ha entès mai això? Podríem menjar torrons tot l'any, doncs no senyor, només el desembre. Per què és així? I jo què sé!, però no cal donar-hi més voltes, és el que es fa. Només cal una cosa, menjar i callar... el desembre, torrons. Podríem anar buscant mil exemples més, sobre el perquè de les tradicions, i intentar trobar-hi explicacions, però no cal que ens hi encaparrem, són així i ja està.
Doncs com us deia al començament, el mes de maig és el temps per excel·lència de fer la primera comunió... una altra tradició. És quan milers de nens i nenes, amb el vistiplau i, també massa vegades, amb la insistència dels pares o avis, fan que un altre cop se celebri el carnaval. Aquest no és un carnaval tan multitudinari com el que se celebra el febrer, però cada cop són més els que s'hi apunten. Dintre del vestuari que s'utilitza, el color que predomina més és el blanc. Per als nens, vestits de dues peces, pantalons i americana, sense oblidar els típics vestits de mariner (tot i que ja estan una mica antiquats). Per a les nenes, vestits de núvia de mil estils, construïts en petita escala. Han d'anar el més monos possible. Ah, sense oblidar en cap moment, ni un sol dels complements, que han de pagar religiosament la família, amics o convidats a tan important celebració, com és, sens dubte, una primera comunió: la medalla, el rellotge, el collaret, les arracades, el mòbil, la càmera de fotos, la bici, un viatge... i què sé jo quantes tonteries més. Convertint el que hauria de ser un fet del més normal, si ets practicant d'aquesta religió, en tot un fenomen social. Es fan unes grans festes familiars, talment com si fossin casaments. Festes plenes de regals, de despeses innecessàries, d'opulència, de disbauxa, a l'ombra d'un fet religiós del qual la majoria no tenen ni idea, ni tampoc hi són prou fidels servidors, ni seguidors.
Per què s'ha de fer aquesta comèdia em pregunto jo? Per què s'ha de fer tot això, si no se sent el veritable fet que porta a fer la primera comunió? Quanta d'aquesta gent que ha participat de tan important acte religiós no tornarà mai més a trepitjar l'església, si no és per anar a un casament o un enterrament? Quants d'aquests nens o nenes continuaran anant a missa, o continuaran practicant aquesta religió? Com ho podran fer, si els seus referents més propers, pares... mares... o avis, tampoc són, diguem... especialment devots? Jo només em pregunto... cal fer tot això?
El que és practicant de veritat segur que amb el seu fill ho farà diferent. N'estic segur, perquè per a aquests, naturalment per sobre de tot, sí que el que compta és el fet religiós. Ni regals, ni vestits, ni nines que canten, ni tanta comèdia. Comptaran els sentiments, la preparació interior i per sobre de tot el compartir amb el seu fill dia a dia la religió. Això és el que hauria de ser.
Però no ens enganyem, no és el que fa la gran majoria de la gent. La majoria converteixen aquest dia en una festa depriment, falsa i pagana, que desvirtua el veritable sentiment.