Vic, la lògica i les universitats

Estudiar la possibilitat que la Catalunya central acabi esdevenint un espai universitari unificat articulat entorn de la de Vic obeeix a una lògica impecable, oi més amb els dubtes que dibuixa en l'horitzó el pla de Bolonya. Tanmateix, una cosa és la lògica i una altra la credibilitat. La idea llançada divendres passat pels alcaldes de Manresa i Vic, Josep Camprubí i Josep Maria Vila d'Abadal, del PSC i CiU, respectivament, ha creat una clara reacció adversa dins mateix del govern tripartit i en els partits d'oposició, i una evident estranyesa en la societat civil. Convé situar-se en els precedents. Fa dos anys, l'alcalde de Vic proclamava a tots els vents la seva absoluta negativa a participar en cap projecte territorial que inclogués Manresa, i s'adheria a qualsevol alternativa que col·laborés a impedir-ho. La seva posició era filla d'un antimanresanisme profund conreat a Vic pel seu partit durant dècades, posició que, afortunadament, mai no ha tingut rèplica des de Manresa. Un cop alcalde, Vila d'Abadal es va adonar que calia acceptar l'inevitable i va començar a buscar compensacions a la impossibilitat d'avançar pel camí que ell havia defensat. Ho ha fet amb formes deficients, amb tarannà prepotent, amb frivolitats com rebutjar el terme Central i generant tensió amb Manresa i amb la Generalitat, que ha actuat amb una manca de lideratge i de criteri inaudits. Ara, de bracet amb l'alcalde Camprubí, Vila d'Abadal proclama que cal posar fi als plets entre ciutats i que la Universitat de Vic ha de ser un organisme amb seus arreu i forta presència a Manresa. Són paraules que van en contra de la percepció creada per molts fets. La Universitat de Vic té prou feina per a ella mateixa i l'expansió universitària dels vuitanta i noranta es considera avui insostenible. Calen, doncs, molts arguments i un altre estil perquè ens ho puguem començar a creure.