LA LEC, UNA OPORTUNITAT PERDUDA

ALBERT MARAÑÓN LEDESMA D
imecres passat el Parlament de Catalunya va debatre i aprovar definitivament la Llei d'Educació de Catalunya (LEC). S'acabaven així mesos i mesos de treball dels diversos grups polítics i de les entitats de la comunitat educativa. Com a ICV teníem unes grans esperances sobre aquesta llei, la primera llei d'educació de Catalunya, el que suposava també desplegar un dels punts més importants de l'Estatut d'Autonomia del 2006. Però aquestes grans esperances al final s'han vist frustrades i finalment, per a nosaltres i per a molta gent, la LEC és una gran oportunitat perduda.
És evident que el text que es va aprovar dimecres té trets positius. És bo que la llei ampliï l'autonomia dels centres, que tingui en compte que en l'educació no només tenen un paper fonamental les escoles sinó el conjunt de la comunitat, que es parli d'educació en el lleure... De tots aquests aspectes ens en sentim orgullosos, i corresponsables del fet que figurin a la llei, i per això els vam votar a favor.
Però si bé tot això és positiu, la llei falla en la seva columna vertebral; una columna vertebral corbada clarament cap a la dreta i no cap a la majoria social i la comunitat educativa; i a aquests aspectes de manera convençuda i coherent hi vam votar en contra. El Govern, perquè així ho determina el Pacte d'Entesa, i el Parlament de Catalunya tenien l'encàrrec de traduir a la pràctica el que fixava i s'havia consensuat amb el conjunt de la comunitat educativa en el Pacte Nacional per l'Educació. Però PSC i ERC han preferit llençar per la borda i sense salvavides aquell gran repte assolit; i pactar la llei amb CiU. De què serveixen, doncs, els Pactes Nacionals? De què serveixen els processos participatius i generadors de grans consensos, si quan toca portar-los a la pràctica hi ha qui desfà allò pactat?
El Pacte Nacional per l'Educació (PNE) es marcava un repte històric i importantíssim, posar fi a la doble xarxa d'escoles públiques i concertades i integrar unes i altres en el Servei Públic d'Educació. I la LEC s'oblida d'aquest Servei Públic i ni tant sols no reconeix l'escola pública com la peça clau, el motor, la medul·la espinal, de l'educació a Catalunya. La LEC iguala les escoles públiques i concertades en drets, ampliant el finançament públic de les concertades, però no les iguala pas en deures. Així, deixa la porta oberta que amb els diners de totes i tots es financin escoles d'elit només per a uns quants, permetent així escoles de primera i de segona. Deixa la porta oberta que hi hagi escoles que, finançades amb diners públics, puguin separar els nens i les nenes per raó de sexe. Però en canvi, i és positiu que així sigui, no permet que se separin els alumnes per raó de llengua. Que no és la igualtat entre nens i nenes, igual que la llengua, un element bàsic i fonamental de cohesió?
Un altre aspecte reconegut en el PNE i no a la LEC és el paper i importància dels ajuntaments en les polítiques educatives. No estableix com a obligatòries, només "si s'escau", l'existència de les Oficines o Comissions Municipals d'Escolarització, garantia fins ara de l'equitat en l'accés als diversos centres d'un municipi. L'articulat de la llei reconeix la col·laboració amb els ajuntaments però no la garantia de la suficiència de recursos per a les administracions. El PSC diu que és una força municipalista però no ha tingut cap problema a doblegar-se davant de CiU en la retallada del paper dels ajuntaments.
Aquesta no és una llei de país pel fet que l'hagi votada CiU. Teníem el repte i l'oportunitat de fer una llei que amb el suport de la majoria social una vegada per totes apostés pel país que volem, amb cohesió social, igualtat i equitat, però el pacte del PSC i ERC amb CiU ho ha fet impossible. I tampoc no és una llei de consens. Potser sí que s'ha assolit una àmplia majoria parlamentària, però a costa de donar l'esquena a sindicats, associacions de mares i pares, i associacions d'estudiants que repetidament s'hi han mostrat en contra i que seran en definitiva qui l'acabaran portant a la pràctica. En definitiva, doncs, no és una llei que aposti per canviar les coses i modernitzar l'educació sinó que permet mantenir l'status quo i els privilegis; i una llei que fa que avui molta gent se senti decebuda i desil·lusionada.