Res de nou

JOSEP CAMPRUBÍ M
entre la crisi continua fent patir una bona part de la població, no hi ha res de nou per la banda de ponent. O sigui que el gran tema que cueja desesperadament des de fa mesos i mesos, el finançament adequat del nostre país, està encara exactament com estava: sense acord i pràcticament a 10 dies del 15 de juliol, la darrera data promesa pel prometedor però poc complidor president Zapatero. Ja cansa haver-ne de parlar tant i haver de pressuposar, una vegada més, l'incompliment del termini. Però és que ja ha tornat a sortir amb força l'argument que era d'esperar: la data no és important si arriba un bon acord. El fet és que ja no cal ser ni sarcàstic: en aquests moments això del bon acord fa riure a tots els ciutadans que s'interessen pels afers públics.
Ho veurem aviat. Mentrestant, només les morts de Vicenç Ferrer i de Baltasar Porcel han posat un contrapunt de realista serietat a l'etèria i desencaixada situació política. Fins al punt que potser algun entès en estratègia política potser arriba a pensar que a partir del 15 de juliol tothom tindrà el cap posat a les vacances i s'oblidarà del finançament de Catalunya, hi hagi acord o no. Però aquesta vegada segurament s'equivoca: la manca d'un acord satisfactori sobre finançament o una sentència del Tribunal Constitucional contrària a l'Estatut faran escalfar l'Onze de Setembre d'aquest any i alhora la campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya, que s'han de celebrar la tardor del 2010.
De fet, d'una manera o altra, el debat ja està servit. Dimecres passat, Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes del 2009, convidat a fer una intervenció davant del ple del Parlament de Catalunya, va instar els diputats a emprendre accions per tal que el poble de Catalunya no se senti subordinat ni dependent de cap altre i va insistir en la urgència de modificar les regles de la relació amb Espanya. Però és en el mateix camp socialista on trontollen els fonaments: en un article que acaba de publicar Ferran Mascarell, exconseller de Cultura amb Pasqual Maragall, s'exposa bé la situació: "al carrer Nicaragua i a la plaça Sant Jaume saben que el pacte de la Transició s'ha fos. Sabem que l'Espanya plural és pura retòrica. Sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen interessos radicalment diferents...", "si els dirigents socialistes volen seguir governant els catalans, han de renovar profundament el seu discurs envers l'Estat. Haurà de ser menys acomplexat en termes de sobirania; si Catalunya és una nació, cal fer-ho notarÉ". Vaja: què deuen pensar mentrestant Celestino Corbacho i Carme Chacón?