Valorar Montserrat i el seu/nostre entorn

GENÍS FRONTERA I VILA m
ontserrat ha estat finalista a El paisatge favorit de Catalunya, el programa de TV3 on diferents personatges amb una certa rellevància han repassat quin és, segons el seu parer, el millor paisatge del Principat. En el nostre cas, ha estat Benedetta Tagliabue, la reconeguda arquitecta ítalo-catalana -així és com ens l'hauria definit el malaurat Pepe Rubianes- qui ha escollit Montserrat per ser el paisatge que més va impactar-la en arribar al nostre país, ara fa 20 anys. El fet que una filla de la Llombardia -a quatres passes dels Alps- restés meravellada per aquesta muntanya, ens ha de fer reflexionar sobre Montserrat i tot aquell entorn que ens ofereix.
En aquest sentit, sóc del parer que als qui hem nascut i crescut amb aquesta muntanya se'ns fa necessari que tot sovint algú ens conscienciï sobre el paisatge que s'aixeca davant dels nostres nassos; per així saber-lo valorar en la seva justa mesura. El cert és que la convivència quotidiana amb el massís de Montserrat i la familiaritat amb què el veiem han fet que puguem arribar a ser del tot injustos i acabar traint la seva monumental riquesa natural. De fet, ja ho diuen: la confiança fa fàstic, i no només en les relacions humanes... Cal, doncs, que ens desempalleguem d'aquesta fastigosa confiança i que siguem plenament conscients de la importància de Montserrat i del seu entorn paisatgístic i mediambiental que, al cap i a la fi, també esdevé el nostre entorn. És un territori que hem de saber valorar com un actiu patrimonial i identificar-lo com el que és: el nostre medi natural; del qual sempre ens hem servit per fer-ne un ús que, en els nostres temps, ha acabat desembocant en un abús manifest. Així, malgrat que des de l'esmentat reportatge dedicat a Montserrat, es feren mans i mànigues per situar Tagliabue enmig d'aquells escenaris on el relleu montserratí encara es conserva entre impertorbables contrades de boscos i camps, la realitat es presenta sensiblement diferent.
A hores d'ara i a grans trets, Montserrat és una muntanya assetjada per una segona corona metropolitana sorgida des del Vallès Occidental i del Baix Llobregat, encerclada pel monstre del Quart Cinturó i pressionada per urbanitzacions, polígons industrials i carreteres que se li enfilen ben arran, foradant el territori i trencant els seus corredors biològics. I per acabar-ho d'adobar, el nom de Montserrat es troba acaparat per un monestir i per una Església empresària que, ben sovint, no vol veure-hi més enllà del seu clos i dels seus interessos immediats. Tanmateix, Montserrat es conserva amb fermesa i malda per mantenir-se com a referent inamovible d'una terra i d'un paisatge; alhora que l'imaginari popular encara li atorga un gran simbolisme -beatituds i patrioterismes a part- que mai no hauria tingut raó d'existir si no hagués estat per la seva genuïnitat geològica i ecològica. El manteniment d'aquest simbolisme juntament amb la consolidació del parc natural de la Muntanya de Montserrat -d'altra banda gestionat per un patronat que inexplicablement no integra tots els pobles amb terme municipal dins del parc, com és el cas de Castellbell i el Vilar- i les iniciatives encaminades a preservar el seu entorn -que, malauradament, cada estiu esdevé un polvorí i la metxa per convertir tota la muntanya en una gran foguera de Sant Joan-, han de ser els mitjans per preservar aquest pulmó de la Catalunya central; al servei del desenvolupament rural, la biodiversitat i el paisatge.
Mentrestant, des del migdia de la comarca del Bages i al nord-est de Montserrat, el vessant de la muntanya convertit en una inexpugnable muralla de pedra vista en la seva totalitat, de cap a peus, continuarà sent el millor dels miradors possibles de la muntanya catalana per excel·lència. Des d'aquí, conscient del privilegi que significa poder esdevenir l'espectador quotidià d'un dels paisatges més seductors d'aquest país, serà tot un plaer llevar-me de bon matí contemplant la muntanya daurada pel sol ixent; i poder sopar amb la seva silueta morada de fons i retallada en el cel rogenc de ponent, ja sigui preveient pluja o vent.