La impossible resurrecció de les llengües mortes

JAUME FARGUELL I SITGES L
'aparició del llibre L'últim home que parlava català, de Carles Casajuana, m'evoca la publicació Ethnologue, segons la qual, entre els centenars de llengües en perill d'extinció, el 2003 n'hi havia una, a la selva sud-americana, l'eyac, parlada sols per una persona. Potser, a hores d'ara aquell vell indígena solitari ja ha deixat el món dels vius, cansat de parlar amb ell mateix.
Quan una llengua, com qualsevol espècie natural vivent, s'extingeix, ja mai més no ressuscita. La lluita per a la supervivència d'una varietat lingüística és ni més ni menys que un pur repte ecològic.
A banda de la seva indiscutible funció instrumental de comunicació, la llengua és la manifestació més genuïna i definitòria del gènere humà i de l'específica personalitat de cada poble.
Existeixen encara al món unes sis mil llengües, de les quals cada any en desapareixen cinc o sis. A Tanzània avui en sobreviuen 114; a Colòmbia, 64; i a Xina, 82.
La primordial causa de la mort d'una llengua no és altra que la mateixa acció de l'home, a través de qualsevol devoradora acció imperialista, sigui territorial, econòmica, política o religiosa.
Avui seria injust, exagerat i derrotista incloure el català en el grup dels idiomes en perill de mort imminent. Malgrat tot, recents sondejos constaten que, tot i els esforços oficials, l'ús social de la nostra llengua, sota el pes de l'imperialisme cultural espanyol, perd progressivament força a Catalunya. I no cal dir de a la resta dels Països Catalans.
Vaig visitar la ciutat síria de Malula, que, darrerament ha fet famosa el film de Mel Gibson La Passió de Crist. Malula és una encantadora i petita localitat amb cases, de color blau, violeta, groc i blanc, adherides, en una seductora composició caòtica, a una roca gegantina.
L'existència allí d'una vella comunitat cristiana fa que encara alguns dels seus habitants, ja molt pocs, conservin viu l'arameu, la llengua de Jesucrist. El posterior imperialisme espiritual de Constantinoble i Roma convertí el Jesús històric -vet-ho aquí- en grecoparlant i llatinoparlant...
A l'església de Sant Sergi de Malula, un parenostre en llengua aramea dit per un religiós en actitud devota i contemplativa, dins la rància foscor del temple, genera sensacions d'una autenticitat corprenedora. L'encanteri, però, es trenca, un minut després, quan el frare, davant nostre, pragmàtic i sense rubor, es desfà dels hàbits i esdevé immediatament un ocasional venedor de records cristians darrere un taulell improvisat.
És evident que la resurrecció purament circumstancial i utilitària d'una llengua morta, més enllà del miratge encisador que pugui transmetre, resta sols com a trist testimoni d'un redreçament impossible.