Inútil mobiliari urbà

A
Manresa el disseny urbà es projecta més des d'una perspectiva de lluïment personal que no pas des d'una visió profitosa per a l'usuari. I l'evidència la tenim amb el seu resultat final, que freqüentment acaba sent qüestionat per una gran part de la ciutadania.
I si a aquests dissenys estèticament qüestionables hi afegim el mobiliari urbà que els acompanya, ja tenim la polèmica assegurada.
Un exemple el tenim amb la proliferació d'aquests bancs de pedra en forma de taüt que, a més de la seva lletjor, resulten totalment incòmodes per a la funció que han de tenir. La resposta està en l'absència d'usuaris perquè, a part de la seva incomoditat per poder-s'hi asseure i recolzar l'esquena, s'hi afegeix la contrarietat que a l'estiu el cul hi bull i a l' hivern s'hi congela. Han estat moltes les crítiques, sobretot per part de la gent gran, però malauradament tenim uns governants que de vegades semblen estar obsessionats en l'aplicació d' aquella màxima de "no vols tassa, doncs tassa i mitja". I pel que sembla, darrerament aquesta ofuscació va en augment, si ens atenim a la multiplicació dels daus també pedrencs i amb resultats també discutibles. Les males llengües ciutadanes murmuregen si algú hi té comissió, davant tanta obsessió, perquè a banda de qui els adquireix sembla ser que no satisfan a ningú més!
I parlant de bancs, al nou parc de la plaça Catalunya s'allotgen uns receptacles -batejats ja com a banyeres- amb la presumpció de servir de bancs per al descans. Unes cavitats rectangulars d'uns 40 centímetres de fondària respecte al nivell del paviment i que sempre estan buides d'usuaris... però plenes de brutícia.
Ja fa algunes setmanes, aprofitant la renovació del paviment del passeig de Pere III, a l'alçada de la Ben Plantada, s'ha substituït l'antiga font d'aigua per una de nova de disseny més modern (?). Una font que pretenia sadollar la set dels vianants, però amb un resultat ben poc eficaç, ja que la boca de l'aixeta està situada a 75 centímetres del nivell del paviment (mesurat amb cinta mètrica).
Poc útil sobretot per a les moltes persones grans que sovintegen aquell indret i que aquests dies d'aclaparadora xafogor es miren l'artefacte refrescant amb perplexitat tot dubtant d'encorbar-s'hi per por de després no poder reincorporar-se.
Parlant de les obres del nou asfaltat del Passeig, quan van explicar-me l'anècdota de les tapes tapades incrèdulament vaig preguntar-me si a Manresa enguany s'havia avançat la innocentada o bé si el meu interlocutor pretenia mofar-se amb un dels típics acudits de Lepe.
De fet, als manresans i manresanes ja poc ens queda que pugui arribar a sorprendre'ns. Tot plegat entra a formar part d'aquesta imatge tan peculiar i caricaturesca que darrerament està distingint la ciutat de Manresa.