La Caixa de... Manresa?

COL·LECTIU TERTÚLIES A LA CUINA *
ingú no pot qüestionar que Caixa Manresa és una de les institucions més significatives i amb més rellevància de la nostra ciutat.
Ja sigui per la seva història, pel volum de negoci que gestiona des d'aquí, pel nombre de gent que en depèn, per la importància estratègica del seu sector, per la incidència de la seva obra social, pel que significa la transcendent col·locació de la marca de la ciutat al mapa financer... en fi, sigui pel que sigui o per tot plegat, es fa innecessari d'entretenir-se sobre la capital importància que per a Manresa i per a la nostra comarca representa aquesta institució.
Doncs bé, com si res, resulta que el futur de la caixa (i no s'exclou en absolut que aquest futur passa per la seva desaparició) es deu estar decidint en algun lloc i per algú sense que cap institució mínimament significativa del territori mostri preocupació o -el que encara és més important- hagi fet públic algun criteri, petició, desig o, fins i tot, exigència per un fet de transcendència inqüestionable.
Ni les institucions públiques (ajuntaments, consells comarcals) ni cap de les institucions o persones a qui sovint es considera integrants d'aquest conglomerat heterogeni que s'ha anomenat, en detriment del concepte, societat civil, no han fet cap gest o mogut cap peça per intentar incidir en el futur d'una institució que considerem, amb d'altres, cabdal per al territori.
Que les institucions públiques no hagin obert la boca no és necessàriament dolent i en qualsevol cas la factura de la seva actuació ja té un venciment periòdic que els electors podem passar a cobrar quan correspongui, si volem.
Però que cap dels integrants d'una suposada societat civil no s'hagi pronunciat en cap sentit per incidir sobre aquesta qüestió és quelcom que ens hauríem de fer mirar.
D'entrada, cal aclarir que quan parlem de societat civil en cap cas no ens referim a una sèrie de personatges que, a títol individual o representant alguna entitat local, solen escalfar la cadira en tots i cadascun dels actes més o menys mediàtics que se celebren a la ciutat. Cal evitar caure en l'error de comptar que aquestes figures omnipresents però alhora omniintranscendents siguin capaces de fer res i, encara menys, de jugar-se-la mai per la ciutat.
Però d'algunes institucions que tenen vocació de representativitat i influència en l'esdevenidor comú (el de tots o el del sector que representen, és igual) trobem a faltar un posicionament ferm i decidit que com a mínim arribi a les orelles d'aquells que entre reunió i sopar, sopar i reunió, estan decidint què fer amb Caixa Manresa.
Oimés si temem que en aquests sopars o reunions, al marge d'un cuiner ocasional, poca representativitat manresana o bagenca deu haver-hi.
Creiem que aquells que tenen la responsabilitat de decidir sobre el futur de la institució, a més de prendre en consideració les pressions polítiques i personals i la fredor dels números i les ràtios de tot tipus, han de tenir en compte -en la seva correcta mesura, és cert- el que es pensa des del territori que més directament es veurà afectat per la decisió que ells prenguin.
I perquè tinguin en compte el que se'n pensa, cal que rebin aquesta informació.
Doncs bé, des d'aquest punt de vista, la nostra capacitat d'incidència ha estat, fins ara, igual a zero.
Si tal com ens diuen, i deu ser així, Caixa Manresa està en una situació financera raonable i això s'ha aconseguit des de casa nostra i bàsicament per gent de casa nostra, no és exagerat exigir, ara que pinten bastos i no per culpa de nosaltres, que com a mínim ens tinguin en compte quan decideixen el que fan amb allò que des d'aquí s'ha creat i gestionat, sembla que prou bé.
Si és inevitable que la crisi s'endugui molts cadàvers, cal fer veure que alguns no ens corresponen a nosaltres. Alguna caixa de l'Estat que s'havia gestionat de manera lamentable comportarà un cost altíssim per a la butxaca de tots: de la nostra (com sempre) i dels ciutadans on aquestes entitats actuaven, amb la diferència que en el seu moment "ells" en van treure algun benefici i, en qualsevol cas, la van gestionar com els va semblar. Una primera reflexió pot ser, per tant, que no ens agrada contribuir a pagar les festes d'alguns i que, a més, ens quedem sense la possibilitat d'organitzar les nostres, sempre més modestes. Almenys, i si no hi ha més remei, que l'inevitable resultat final de l'últim sopar que facin els qui decideixen reflecteixi que, per culpa nostra, tot això no hauria passat. I que en algun lloc es faci notar.
En fi, que no acabi sortint-ne guanyador, com sempre, el més fort, el més potent, el més ben defensat... i el que ens deixa (a tots) el forat més gros.