Les fusions de caixes eren inevitables?

XAVIER RUBIO CANO T
ot just la setmana passada va transcendir que, amb certesa, Caixa Manresa participarà en una fusió amb altres caixes d'estalvi. Però la pregunta a fer-se és: això era inevitable? Per desgràcia la resposta, des del 8 de juliol passat, és que sí per voluntat política del govern espanyol. Aquell dia, el Congrés dels Diputats espanyol aprovà (amb el vot en contra d'ICV) la convalidació del Reial decret llei 9/2009 sobre reestructuració bancària i reforçament dels recursos propis de les entitats de crèdit, que creava el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària, conegut com a FROB. ICV s'hi oposà perquè el FROB dóna tot el poder al Banc d'Espanya i vulnera l'article 120 de l'Estatut, que estableix que la Generalitat té competència exclusiva en matèria de caixes d'estalvi amb domicili a Catalunya. Però des d'ICV també ens hi oposem perquè ha arribat tard i malament, i perquè allò que busca és el rescat d'una bona part de les caixes d'estalvi de manera que no es repeteixin més fallides com la de Caja Castilla-La Mancha. En el cas espanyol els actius tòxics han estat, i són encara, l'augment de la morositat d'una bona part de les caixes, conseqüent a la impossibilitat de recuperar l'astronòmica i excessiva quantitat de crèdit promotor hipotecari concedit en tants anys de disbauxa immobiliària. Les fusions haurien d'haver pogut ser evitables, amb un altre model productiu i econòmic no lligat a la bombolla immobiliària. Ara, l'Estat ha hagut de sortir a cobrir els gravíssims errors del sistema econòmico-financer amb un fons que pot arribar a esmerçar 90.000 milions d'euros! I és la possibilitat d'accedir a aquest fons el que obliga les caixes a realitzar processos de fusió, sota l'argument oficial de millorar la seva eficiència a mitjà termini per garantir la solvència del sistema financer espanyol. Per contra, el FROB aprovat no obliga suficientment les caixes a fer allò què és el seu objectiu final: facilitar millor que els crèdits arribin a les persones i a les empreses, l'actual veritable problema que té aturada una bona part de l'economia. Perquè molt sovint es cau en un error: la funció social de les caixes no només se centra en la seva obra social, sinó també en el suport de proximitat al teixit econòmic i social del seu territori. Precisament això, la funció social i territorial, és allò que es pot perdre amb la probable fusió de Caixa Manresa i que caldria garantir.
Així com també des d'ICV expressem la necessitat del diàleg i acord amb els representants sindicals pel manteniment dels llocs de treball i de les condicions laborals.