SEMPRE TOCA, I TOCA A TOTHOM

L'antiga feina d'anar a demanar patrocinis i col·laboracions a bancs, caixes i empreses, que constituïa una de les principals ocupacions dels presidents de les nostres entitats, ha estat reemplaçada per la d'anar a veure el regidor de torn i demanar-li "el que ens toca"

XAVIER DOMÈNECH C
omentàvem diumenge la pèrdua de protagonisme de la societat civil, com a motor social i cultural, enfront de les institucions polítiques; un fenomen d'origen complex però que sens dubte guarda relació amb el gran increment del paper de l'estat (en el sentit més ampli) en la tasca de proporcionar benestar i seguretat als ciutadans. Una de les conseqüències d'aquesta transformació és que ja ningú no es planteja la realització de cap activitat social sense el concurs d'una ajuda institucional que es considera com un dret inalienable. L'antiga feina d'anar a demanar patrocinis i col·laboracions a bancs, caixes i empreses de tota mena, que fa pocs anys constituïa una de les principals ocupacions dels presidents de les nostres entitats, ha estat reemplaçada per la més ràpida i menys entretinguda d'anar a veure el regidor de torn i demanar-li "el que ens toca", amb el benentès que sempre toca i que toca a tothom.
Aquesta manera d'entendre l'exercici de l'associacionisme potser causa urticària a les generacions d'activistes socials que van gastar sabates, xerrameca i somriures en dècades pretèrites, teixint de passada una trama cívica de complicitats de gran resistència, però en canvi l'han percebut i interioritzat immediatament aquells que s'han establert fa poc al nostre país i que, immediatament, han après que quan vols fer una cosa, abans de res has d'anar a l'ajuntament amb la llista. I quan els diuen que no, s'estranyen moltíssim. Això és el que sembla haver passat, a la llum del que s'ha publicat fins ara, en el conflicte entre l'Ajuntament de Calaf i la comunitat islàmica del poble. Aquesta volia fer un acte amb tres-cents assistents i va anar que li donessin un local. I quan li van dir que no podia ser, les queixes es van sentir des de l'altra punta de comarca.
Probablement la culpa no és de la comunitat islàmica ni de l'Ajuntament. Aquest diu que ha fet els possibles, i no tinc perquè dubtar-ne. I la comunitat ha estat víctima d'un miratge: el que diu que tots els catalans tenim dret que l'Ajuntament digui que sí a tot. Aquest miratge no se l'han pas inventat; l'han deduït de la realitat diària, del que han vist fer i dir a d'altres col·lectius. Aquest miratge l'hem fabricat entre tots, en alimentar unes dinàmiques que ens fan dependre de les administracions i ens inhibeixen la capacitat d'esforç i iniciativa -però que no ens estalvien les factures, perquè al final passa que entre tots plegats paguem les de tots plegats; això sí, amb burocràcia per entremig.