Sobirania

JOAN ROY H
i ha motius més que sobrats perquè Catalunya aspiri a disposar d'una plena sobirania. El tracte històric amb Espanya que tants bons resultats va donar als segles XVIII (per les llicències comercials assolides amb Amèrica) i XIX (pel mercat captiu que la indústria catalana tenia en Espanya) va trontollar a principi del segle XX (per les diferències estratègiques entre l'oligarquia agrario-clerical espanyola i la burgesia catalana), i es va ensorrar amb el franquisme. La transició va donar noves ales al projecte, però militars i capellans, aliats amb bancs i immobiliàries, van deixar ben clar el 23-F que no admetien autonomismes ni federalismes a la península. González, Aznar i Rodríguez Zapatero així ho refermaren davant les bones maneres de Pujol, les bones paraules de Mas, el temperament de Maragall, o els estirabots de Carod.
Malgrat els fracassos, la causa té fonaments materials certs: dèficit fiscal vergonyós (10% del PIB: 22.000 milions d'euros anuals; 3.000 per persona i 12.000 per família); nou finançament que només recupera 5 dels 60 milions d'euros diaris que ens roben; saldo català en positiu amb la UE perquè mai no hem rebut fons suficients perquè fóra a l'inrevés; sistema de pensions deficitari en 13.097 milions d'euros, tot i aportar la seguretat social catalana el 75% dels fons de reserva estatal... i així un llar-guíssim etcètera.
Aquest estat de coses, però, no ha arribat d'un dia per l'altre. Els catalans ens hem deixat ensarronar durant molts anys. A grans trets, la primera autotrampa va ser el rebuig al concert que el 1979 imposaren PSUC, AP, UCD i PSC contra el criteri dels tres representants de CDC i el d'ERC. La segona, el referendament col·lectiu atorgat a la Constitució espanyola del 1978. La tercera, l'acatament del PSC a la LOAPA i la LOFCA. La quarta, el suport desinteressat de l'administració Pujol a l'ingrés i rodatge d'Espanya a la UE i a la posada en marxa de l'euro. La cinquena i última, la confiança dipositada per una majoria de partits catalans a les mentides de José Luis Rodríguez Zapatero.
Tot això se'ns torna en contra. Constitueix el cos de legalitat amb què s'investeix l'Estat espanyol per negar-se a plantejar consultes d'autodeterminació. Els podem tornar la pilota amb la independència unilateral proclamada des del Parlament que proposa Carretero. Però per a això calen majories contundents, dins i a fora del Parlament, sobretot per encarar la contundent i sostinguda reacció que tindran els espanyols i el seu Estat.