Trobada fillolenca

LLEONARD DEL RIO I CAMPMAJÓ E
l cel és lluminós i net. La fresca matinal, aquest regal de la naturalesa que esparpilla els sentits i la galvana, ha quedat enrere. Avui el sol s'ha despertat de pressa i apunta rialler i exuberant. Des del cimal el món és un pessebre. Boscos i conreus de secà: cereals, vinya, ametllers, llegums i oliveres. Carreteres, camins i viaranys que serpentegen.
Fiol és un llogarret aturonat -710 metres d'altitud-, al sector occidental i més elevat del terme, format per unes quantes masies i centrat per l'antiga església parroquial de Sant Cristòfor; abandonada des del segle XVII, ha estat des de fa uns anys restaurada. Tot plegat pertany al municipi de Sant Martí de Tous, el poble on hi havia la senyora del castell, que s'empobrí per les seves disbauxes i dispendis, i arribà a pronuncià la famosa dita: "Si hagués sabut que era tan bo el pa i nous, avui encara seria la senyora de Tous".
Però anem al gra. A Fiol o Fillol, com vulgueu, només hi viuen un parell de famílies, però, malgrat això, acull cada setembre una trobada que aplega prop de tres-cents amics i exconveïns,. De l'antic castell -domini senyorial dels Cardona-, documentat des del 1162, ja no se'n canta ni gall ni gallina; però diuen els papers que els seus senyors havien concedit el 1576 el dret de formar municipi independent, que perdurà fins al segle XIX.
El poble és una petita joia i és ben viu. Ens ho explicava la mestressa de cal Mas. Salvat el problema de l'aigua domiciliària, acull els caps de setmana altres veïns que de mica en mica van recuperant alguns masos fa pocs anys abandonats i estan treballant per adaptar alguna casa de pagès per al turisme rural. Però sobretot hi ha una colla d'homes i dones vinculats per llaços familiars directament i indirecta amb Fiol que vetllen per reviscolar aquest patrimoni. D'aquí va sorgir fa més de vint anys la iniciativa de la trobada fillolenca setembrina.
El programa és molt simple però ben concorregut. Primer la missa a l'església, que vessa de fidels davant de la placeta que enguany l'Ajuntament s'ha encarregat d'enllosar. Després, el dinar de germanor: una arrossada popular a la plaça, sota uns grans tendals i en les llargues taules afilerades. Famílies senceres, grups d'amics i molta xerinola. Tothom ve preparat de casa i hi ha qui improvisa una amanida, un aperitiu o una esqueixada. El servei és popular i abundant i comprèn, a més a més de l'arròs, aigua, cava, postres, cafè i licors. Sembla que s'aturin els rellotges perquè el temps avança sense que ningú no se n'adoni. S'encalcen les hores i es blega la tarda, tot i que un sol encara feble acarona tendrament la plaça. Gairebé s'enceta el capvespre. La gent es resisteix a iniciar el retorn. Fins i tot a peu de cotxe continuen les converses. Un equip de voluntaris comença a recollir ampolles i tovalles i a desfer l'improvisat envelat.
Ens veurem l'any vinent, o demà mateix a Igualada.