A

rriba la tardor, les fulles cauen dels arbres i deixen el terra com si fos una catifa de colors, entre verds, groguencs i amarronats. Els dies són més grisos i s'allarguen les hores de la nit, a les set ja és pràcticament fosc. La roba d'estiu es plega a l'armari, les jaquetes, els jerseis, els abrics i les bufandes van agafant protagonisme i tornen a abrigar, com cada any en aquest temps, el cossos de la gent quan surt al carrer. L'aire del nord arriba puntual a final d'octubre, per fer fora un any més l'estiu, que com sempre es resisteix a marxar. Dalt de les teulades, les xemeneies comencen un altre cop a tenir vida i treuen del seu ventre, escalfat per les estufes, el fum, que lentament es va escampant, es fon amb l'aire i forma una mena de boira que va planant per sobre dels terrats. La pluja mulla sovint els carrers dels nostres pobles i ciutats, cau sense pressa, com si marqués el ritme melangiós de l'estació que ha començat sense voler molestar. Darrere els vidres esquitxats per l'aigua, es veuen passar els vianants sota el paraigua, apressats per arribar el més aviat possible a casa per poder trobar escalf i descansar. El bosc s'omple de boletaires, que van buscant, amb paciència, entre les mates o sota els arbres, aquest tresor tan preuat per a nosaltres, els catalans: els bolets. Rovellons, llenegues, fredolics, cama-secs... Tot omple la cistella, si és un bon any i, com diu la gent, "si se'n fan". Pels boscos i pels camps se senten els trets dels caçadors i els lladrucs dels gossos, que, esverats, van darrere de les seves preses, perseguint conills o enlairant perdius.

A la plaça de Sant Domènec, com cada any, ja s'hi ha instal·lat la castanyera per seguir la tradició, i torra amb paciència les castanyes i els moniatos i, sobretot, omple els carrers que l'envolten d'aquella olor tan peculiar de castanya torrada que només olorem a la tardor. Els aparadors de les pastisseries ja són plens de plates amb panellets de tota mena, però dels que n'hi ha més, com sempre, és dels de pinyons. Les floristes com cada any ja tenen els rams a punt, pel dia de Tot Sants. I això vol dir que la castanyada ja està a punt d'arribar. Tot segueix el seu ritme, com cada any, bolets, castanyes, moniatos, etc... És la nostra manera de ser, són les nostres tradicions.

Doncs ara, per culpa d'aquesta mena de globalitzacions que patim, també volen que celebrem el Halloween. Sí noi, ara ens volen imposar aquesta festa anglosaxona de la nit dels morts vivents. I pel que es veu ha de ser per collons, és indiscutible. Pertot arreu veus penjades aquesta mena de carbasses terrorífiques amb ulls, nas i boca. A la televisió una vegada i una altra t'anuncien que has de celebrar aquesta festa. Es veu que, per fer-ho bé, t'has de disfressar d'alguna cosa fantasmagòrica i sortir al carrer a picar a la porta de les cases. Ah! i els de les cases t'han de donar dolços, si no volen ser condemnats. És molt fort tot això, de veritat. Tota aquesta conya del Halloween, que ho facin els americans, que aquesta és la seva tradició. Com a Mèxic, que per aquestes dates no es cansen de fer processons d'esquelets i tenen una especial predilecció per tot el que envolta el ritu de la mort . Ho trobo molt bé, però els mexicans, per exemple, no ens volen imposar que fem el que ells fan, és la seva manera de ser i ja està... perfecte. Què passa, doncs, amb tot el que és americà? Per què cada cop més ens hi volem assemblar? Us imagineu que als americans els volguessin imposar la castanyada? No funcionaria, segur que no. Bé, ni falta que fa. Està bé conèixer altres tradicions, però no les hem de voler imitar. Ells, que continuïn fent la seva festa i disfressant-se de morts. Nosaltres continuem fent la nostra, i que no ens toquin més els pebrots. Ah! i sobretot, que s'emportin aquest cony de carbassa més enllà d'on surt el sol. Per no dir una altra cosa... ja m'enteneu.