E
l 2001, quan els Mossos d'Esquadra es van desplegar al Bages, es va dibuixar un mapa de presència territorial que convertia Manresa en el pol principal al territori i situava en els punts de la comarca més allunyats del Bages quatre petites oficines de la policia autonòmica: Navàs, Monistrol de Montserrat, Cardona i Moià. Havien de ser petits despatxos que atenguesin els ciutadans durant unes hores del dia i que transmetessin la sensació que el cos està a prop del ciutadans. En aquesta voluntat hi havia molt present el llegat de la Guàrdia Civil, que des de la seva creació va ser concebuda com un cos de seguretat desplegat per capil·laritat, present a tot arreu i amb un fort arrelament en les respectives demarcacions, encara que l'arrelament social dels guàrdies, tancats a les seves casernes, fos molt menor. La Guàrdia Civil era un cos amb un pesant ròssec del franquisme i amb una cultura que els Mossos volien deixar enrere -perquè així ho volia molt majoritàriament tot el país-, però als pobles la seva presència era molt valorada i la seva desaparició era temuda. Per això, els Mossos van concebre un succedani de substitució del que es perdia. En el seu moment, això va apaivagar la por dels alcaldes de quedar massa lluny de la comissaria més propera. Vuit anys després, les oficines existeixen però no han funcionat mai, amb l'excepció, parcial, de la de Navàs. Els responsables de la policia argumenten ara que és preferible el patrullatge, però no recorden que, en el seu moment, es va prometre una presència física que mai no s'ha fet efectiva. El fons de la qüestió, tanmateix, és que l'argument que els Mossos aporten patrullatge en comptes d'agents asseguts en una cadira no serveix perquè el patrullatge no es veu. Si es veiés, fos constant, abundant i indiscutible, segurament ningú no s'hauria queixat. Però no és així.
