É
s evident que qui la fa la paga (o l'hauria de pagar). En això estarem tots d'acord. I també convindrem que és repugnant qualsevol tuf de podrit i de corrupció. I se'ns rabeja l'estómac, davant de les continuades grans malifetes que dia rere dia surten a la llum pública. Però hem construït entre tots una societat en la qual es fa difícil actuar amb rectitud, encalçats com estem per pressions i interessos de tota mena. I rebutgem amb més delit els abusos dels polítics, oimés quan és flagrant, públic i escandalós el delicte comès. Amb el que acabo d'escriure no vull justificar res, ans al contrari.
Els darrers casos que han destapat la caixa dels trons a casa nostra: cas Millet i cas Pretòria (quina culpa en tenen, el sud-africans, perquè els manllevin el nom), han desfermat comentaris condemnatoris de tota mena. Lògic. En el fons, a tots plegats ens dol que també Catalunya s'hagi convertit en punt de mira dels dits acusadors, i més encara que algun fill de mal veí ho aprofiti per atiar el foc de la intolerància envers el nostre país. Ben sabut és que arreu hi ha molts pams bruts, en contra de la dita popular que "no n'hi ha un pam de net". I malgrat que tothom és presumpte quan es destapa algun afer manifestament envidriat, la tendència natural -la morbositat- és condemnar-lo abans de ser jutjat.
Els tribunals ens diran la seva, però tothom s'ha adonat del diferent tracte que s'ha donat als detinguts dels dos casos de referència. I hom es pregunta: per què aquesta actuació tan diferent? Ben segur que us vàreu fixar en la duresa de les imatges difoses en els mitjans de comunicació dels detinguts emmanillats arribant a Madrid, agafant la bossa de les seves pertinences, baixant dels furgons policials.
No és que pretengui eximir ningú de la seva responsabilitat -qui la fa la paga, he escrit al començament- però jo estic convençut que les actituds també compten; i jo observo un comportament distint entre els imputats d'un cas i de l'altre. No trobeu vexatòries les imatges que s'han ofert dels darrers detinguts comparant-les amb les que se'ns han difós de Fèlix Millet, somrient sortint del jutjat, per exemple? I hom es pregunta, sense que signifiqui cap mena de commiseració envers uns o altres: per què uns engarjolats immediatament i els altres encara no? He sentit algun jurista que afirma que els dos casos no es poden ficar en el mateix sac. Les acusacions són, tanmateix, bastant semblants: en definitiva, corrupció i apropiació indeguda de diners. Ben cert que no hi entenc, i ben segur que els dos jutges no van anar a la mateixa escola.
Els que creiem en la justícia encara voldríem demanar llum i taquígrafs amb celeritat i equanimitat. Potser som així d'ingenus.
