E

l fet que Johan Cruyff hagi acceptat dirigir-la ha convertit la selecció catalana de futbol en "reina per un dia" de l'efímer univers mediàtic de l'esport internacional. Es fa difícil avaluar la persistència en la memòria de la gent que tindrà aquesta notícia, que si per notícia ja és efímera, per esportiva encara ho és més. Però, com a mínim, donarà un petit argumentari a l'hora d'explicar això de Catalunya quan anem pel món. Si el Barça és el punt d'entrada conegut i reconegut a banda i banda de tots els oceans, aquesta entrada ens ha de permetre arribar a Johan Cruyff, i per ell a la selecció, i per ella al concepte mateix de Catalunya. Benvinguda sigui doncs la novetat. Benvinguda sigui també perquè dona al combinat català una categoria que estava en camí de perdre des que es va implantar el "cafè per a tothom" en aquesta matèria i totes les autonomies espanyoles, tant les històriques com les inventades i les que no s'ho creuen, van imitar la catalana en matèria de partits amistosos per les festes de Nadal amb seleccions estrangeres en oferta. Ara podem dir: les altres no tenen un seleccionador que formi part de l'Olimp de la història del futbol. Una altra cosa és que ara els repartidors de cafè igualitari no es posin a buscar altres divinitats jubilades per les seves banquetes, i l'estat de les autonomies futbolístiques sembli un àlbum de cromos de la història balompèdica. Quan això passi ens haurem d'inventar una altra cosa, i qui dia passa any empeny. Mentrestant, la presència de Cruyff és positiva per a la nostra autoestima com a ciutadans del territori que dóna raó de ser a la selecció per ell capitanejada, fins i tot en el cas que el futbol ni ens agradi ni ens importi. Cruyff ens fa col·lectivament més importants, igual que Dalí, Gaudí, Miró o els Jocs de Barcelona 92. Diguem, doncs, que la transcendència del fitxatge té una component important de projecció i consum interns. I és des d'aquesta perspectiva que cobra més importància un detall que tots plegats ens hem esforçat a menysvalorar: la relació de l'holandès amb la llengua catalana. És cert que el seu castellà és com a mínim peculiar, i que no ha aconseguit memoritzar el gènere del seu escàs vocabulari, però si més no és un intent. Potser no cal parlar català per donar ordres als jugadors, però no és per això que se l'ha fitxat, sinó per sentir-nos-en orgullosos, per exaltar-lo com a símbol. I el missatge implícit és que un pot ser portador del símbol nacional sense parlar ni una coma de la llengua pròpia. Potser no és el millor missatge possible.