V
isca el tramvia. La delegació del col·legi d'aparelladors i sinònims, o si més no uns quants dels seus col·legiats, ha elaborat un projecte de traçat tramviaire que aniria des del passeig del Riu fins al futur Parc Tecnològic del Bages, al sector del Guix, passant per les cèntriques places de Sant Domènec i de la Bonavista. Seria de via única, de manera que només robaria una fila d'aparcaments a l'eix viari format per les carreteres de Vic i Cardona. La idea sona bé, i a més a més permet afirmar que des de Manresa no tan sols es denuncien les insuficiències en matèria d'infraestructures, sinó que s'aporten solucions.
Cal confiar que la proposta no vagi a parar a la paperera sinó que, com a mínim, faci companyia a les altres propostes fèrries que la Generalitat té damunt la taula per a la ciutat i la seva rodalia, com ara la conversió dels ramals potàssics de Sallent i Súria en línies de viatgers, o la prolongació de la via que avui finalitza al baixador del carrer Primer de Maig.
De la proposta dels aparelladors cal destacar-ne que s'atreveix a convertir en ruta del transport públic un eix principal de la ciutat que el sistema d'autobusos, amb el seu plantejament radial, sempre ha desatès. A Barcelona han trigat prou a adonar-se que tant el tramvia com els trens de rodalia havien de fer seva la llarga recta de la Diagonal, però al final ho han assumit. D'altra banda, pensar en el Parc Tecnològic com un dels extrems és un encert en termes de visió de futur. I el plantejament de via única converteix l'obra en realitzable sense gaire traumes.
Però, al costat d'això, s'hi troba a faltar una bona solució al problema de la connectivitat, víctima de la independència creativa volguda pels dissenyadors. Així, l'extrem sud de la línia, a la Carpa del Riu, queda excessivament lluny de l'estació de la Renfe. La ubicació de les parades renuncia a la màxima proximitat possible als autobusos de Guimerà, i el mateix succeeix respecte de l'estació de Manresa Alta (tren i bus interurbà), que queda a mig camí entre les parades de Bonavista i Pont de Ferro.
La dispersió de llocs de residència, treball, lleure, estudi, compres i serveis, característica de la nostra manera de viure actual, fa que les necessitats reals de desplaçament dels ciutadans només puguin ser resoltes amb intermodalitats àgils que estalviïn caminades i llargues esperes en el canvi d'un mitjà a un altre; quan no és així, la temptació del cotxe particular, que se suposa l'enemic a batre, es torna irresistible.
