D
iumenge passat, a les pàgines d'opinió de la secció d'economia i empresa de Regió7, hi havia una col·laboració de Vicenç Mauri, president de Pimec de la Catalunya Central, amb un títol provocador: Agraïments a Fèlix Millet. Realment, la tesi que hi defensava és absolutament certa. Tal com diu, hem d'agrair moltes coses a Fèlix Millet. I per extensió ampliar l'agraïment als comediants de la companyia Gürtel, de gira per les espanyes, i als organitzadors dels festival de Santa Coloma de Gramenet. Realment, les diverses actuacions judicials d'aquests dies, televisades en directe, han posat de relleu qüestions importants. Una d'elles és el mateix desgavell de la justícia, les diferències de tracte que comporta i la insòlita subsistència d'una jurisdicció "especial" com és l'anomenada Audiencia Nacional, òrgan successor en bona part de l'antic Tribunal de Orden Público, de ben poc grata memòria. De fet, la justícia, si d'alguna cosa s'hauria d'allu-nyar és de l'espectacle mediàtic. I no ha estat el cas.
El president de Pimec de les nostres comarques assenyalava que s'havia d'agrair a Millet (i torno a afegir-hi també els presumptes implicats en les altres causes) que amb la seva actuació hagin fet constatar "allò que ja se sabia", que s'ha comentat molts cops, que és de sentit comú però que mai no s'ha arribat a implantar: que el càrrecs públics han de tenir una durada limitada, que s'ha de fer una llei clara i transparent sobre el finançament dels partits, que s'han d'implantar sistemes de llistes obertes, etc. I afegim-hi encara que cal fer d'una vegada la llei electoral catalana, que s'han de reestructurar les competències d'urbanisme, que els ajuntaments han d'estar més ben finançats per tal que no s'hagin de refiar dels ingressos que comporta l'especulació immobiliària descontrolada. I alhora, que s'ha de simplificar l'administració pública, fer-la més racional i posar fi a l'espoliació fiscal de Catalunya, que ofega el país. Tot això ja era prou conegut però "gràcies" als darrers casos de corrupció s'ha fet encara més evident. Per què no s'hi posa remei? Aquesta mateixa setmana s'han alçat dues veus propugnant actuacions urgents: la del president del Parlament, Ernest Benach, i la del conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells. I també altres veus dient que no s'ha d'anar amb presses i que un any electoral no és bon període per fer reformes. És sorprenent: amb el creixent descrèdit de la política, en plena crisi econòmica i malgrat la necessitat urgent de regenerar la vida pública del país, quins obscurs interessos defensen encara l'immobilisme?
