Esculls no reprimir la bondat?

na velleta, vídua de fa ja molts anys, em feia aquests comentari: "quan es dóna, sempre es rep", ella que poc podia donar, la seva paga no arribava pas ni a la meitat del que la major part de les persones tenim a final de mes. De ben segur que no coneixia la vídua de Sarepta ni l'empobrida vídua de l'Evangeli d'avui; però, com elles, vivia quelcom autèntic. Intuïa per on passava la salvació del Déu viu i, per això, no es va deixar enxampar pel que no funciona. La primera lectura juga amb la imatge de la sequera per dir-nos quina era la situació d'un país entregat als "déus" que no poden salvar, que no porten enlloc. La sequera com la negació de la vida davant el poder castrador dels rics i arrogants, vanitosos i insensibles explotadors dels socialment dèbils. La sequera com a figura de l'esterilitat en l'administració i govern d'un país. Com a efecte de la maledicció d'un profeta que parla en nom d'un Déu que estima la vida. Per altra banda, el profeta Elies, fugitiu i sense més força que la fe en Jahvè, i un tipus de dona concreta, una buscadora de llenya de Sarepta, pobra i vídua mare d'un fill. Aquesta vídua és beneïda per la seva capacitat d'acollida, pel seu comportament amb el profeta del foc. Dona, pobra i vídua; però implicant-se en la sort d'un exiliat estranger. Bona imatge de primeríssima actualitat. Déu acudint a la força dels dèbils i a la bondat dels pagans davant el rebuig del seu poble. Paradoxa del Déu viu! Des de temps Déu està buscant una altra manera de relacionar-se amb la humanitat per fer possible el miracle d'arribar a donar el que no es té: més ben dit, per donar del que se m'ha donat, d'allò que jo sóc, el que és regal, do: un futur viu i sostingut per la confiança en Déu, unes relacions humanes capaces de sentir amb el que es troba en necessitat. Hi ha uns certs tipus d'interessos que ens roben els millors sentiments, el que ens permetria experimentar la bellesa de l'ànima humana. Ens sentim atrapats des de l'angle de visió de Déu? La lectura del llibre dels Reis coincideix amb l'evangeli de Marc: Déu s'identifica amb aquestes dones a qui la vida ha robat l'afecte i els béns i les ha empobrit, però no ha pogut eliminar la seva bondat, la seva generositat de cor, la seva intuïció profunda de per on passa la salvació, el sentit de la vida, la raó d'ésser. Jesús, en el camí de la seva mort i resurrecció, des del mateix temple, ens suggereix un punt de mira. Ens indica vers on orientar la mirada. Ens diu cap on estan enfocats els ulls del Déu viu. Davant el tresor del temple, un ésser humà empobrit però capaç de compartir, una persona de les que no compten, però que viu quelcom íntim i personal amb el seu Déu, que escull no reprimir la bondat del seu cor. I, així com els crits dels explotats d'Egipte eren escoltats pel Déu que els alliberà del tirà, el so d'aquesta mínima moneda, en la qual anava tot el que tenia, ressona en el cor de Déu que estima allò que ens salva. Jesús no vol que els seus entrin en el joc dels escribes. Prefereix que la seva mirada la posin en aquesta dona innocent i empobrida que no ha renunciat a confiar en Déu. I que, amb aquest gest no violent, demostra la credibilitat al negoci-muntatge del temple. Aquestes dues dones, la de Sarepta i la del temple, últimes entre els últims, donen la seva vida. No resultarà que també el Déu viu es dóna, necessitat d'afecte, pobre en el seu Fill Jesús i en tants filles i fills, germans nostres, capaç de salvar la bondat humana per la mirada del compartir?, potser Déu està volent salvar-nos del que no funciona?