L

a coincidència dels casos Millet i Pretòria ha generat una gran sensibilitat sobre tot el que pugui recordar a corrupció en les administracions públiques. El fons de la qüestió és sabut: d'una banda, els partits no han tingut fins fa molt poc un model de finançament realista i, durant anys, s'han nodrit de la contractació pública; i d'una altra, s'ha convertit en pràctica convencional que els ajuntaments demanin a les empreses beneficiàries d'inversions municipals alguna contrapartida per al poble, tot pel bé comú. Això darrer és corrent i no beneficia les butxaques particulars de ningú. I es pot fer bé. Però si no es fa correctament obre una porta a l'arbitrarietat que és el millor brou de cultiu de la corrupció. Hi ha alcaldes que creuen que estan en el dret de fer les coses a la seva manera, encara que no siguin escrupolosament legals, perquè són per a un bé públic. Però el problema és que ells no estan en condicions de decidir quin fi justifica un mitjà. L'estat de dret és un estat de garanties, i els alcaldes les han de respectar i fer respectar. També quan els desplau o els contraria. Com per exemple, a Súria. El cas dels policies que tenen negocis privats, situació que encara està per aclarir, és el típic exemple d'una superposició que crea una extensa percepció de joc brut entre els ciutadans. I fa anys que dura. Tants, que la flaire que s'ha escampat ja serà difícil de ventilar. Ser policia (oi més cap de policia) no és qualsevol cosa, i comporta certes servituds. Una és l'exemplaritat. Tota activitat d'un policia ha de ser legal, evidentment; a més a més, ho ha de semblar; i si ho és però no ho sembla s'ha d'explicar. En aquest cas ni se sap si és legal, ni ho sembla, ni s'ha explicat res. El govern municipal de PSC, ERC i GPS, amb el llarguíssim silenci de l'oposició, ho ha permès amb pertinaç i sorprenent indiferència. No s'entén.