el camí obert de la mediterrània

U
na Mediterrània més? La dotzena edició de la fira d'espectacles d'arrel a Manresa es va cloure diumenge amb la sensació que el certamen entra en una nova divisió. Que, finalment, i per mitjà de la captació de professionals que van fer cap a la fira durant els quatre dies (més d'un miler), la Mediterrània pren posició per ser una fira estratègica per al país. L'esforç realitzat per convertir-la en un mercat de compravenda d'espectacles ha donat els seus fruits: si ho hem de jutjar per les xifres, els professionals, en un moment de crisi, han apostat pel certamen. I si ho han fet és perquè, d'una banda, la matèria primera els ha convençut i, de l'altra, tenen clar que la fira i la ciutat tenen els mitjans necessaris perquè puguin realitzar en condicions òptimes la seva feina. És difícil quantificar, malgrat tot, la projecció real que reben els artistes per mitjà d'aquest aparador. Tan difícil, això sí, com en altres mercats. La de Manresa és una fira jove que ha hagut de lluitar, primer, contra la complicada classificació que imposa l'etiqueta d'arrel tradicional -incomprensible, inicialment- però que, ara ja fa uns anys, va trobar en el nom Mediterrània el factor aglutinador que li ha acabat de donar, majoritàriament, un sentit. En aquest procés hi ha hagut un nom clau, Jordi Bertran, primer com a director artístic i ara com a gerent de la fundació. I des de fa dues edicions, Tere Almar, responsable de la programació, que, aquest any, i amb Carles Santos com a cap de cartell, ha donat la campanada mediàtica a una fira que sempre s'ha ressentit d'un ressò escàs al país. És una línia a seguir? El nom no fa la cosa si no és que, al seu darrere, hi ha un discurs. Amb Santos hi era. La Mediterrània, que no pot deixar de ser per a la ciutat una celebració popular de carrer, projecta Manresa. Amb tots aquests elements, la fira té un camí obert. Toca aprofitar-ho.