Irlanda i el seu onze de setembre

L
a crònica històrica dels quatre països que componen les Illes Britàniques -Anglaterra, Escòcia, Irlanda i Gal·les- és un apassionant compendi de tensions, reeixides o frustrades, entre l'imperialisme anglès i la força centrífuga de les altres tres nacionalitats perifèriques.
Per a qualsevol ciutadà nacionalista del món, la sensació d'identificació i empatia amb determinats episodis històrics d'aquells països resulta inevitable. I, des de la perspectiva catalana, hom hi descobreix, a més, curioses i quasi astrals coincidències.
Fa poques setmanes, en aquest mateix diari, vaig evocar aquell Onze de Setembre del 1297 a Escòcia, on, a la batalla de Stirling Bridge, els independentistes escocesos assoliren sobre la poderosa Anglaterra d'Eduard I una fulgurant i enganyosa victòria, malauradament frustrada per posteriors i seculars vicissituds de signe contrari.
Parlarem avui del no menys important Onze de Setembre del 1649 a Irlanda. Mort al patíbul el rei Carles I, fou en aquella precisa data que l'exèrcit del protestant Oliver Cromwell esberlà les fortificacions de la ciutat portuària de Drogheda, executà tots els soldats de la seva guarnició i, en l'orgia de sang subsegüent, féu assassinar 3.000 ciutadans, incloses dones i infants. La conquesta de Drogheda, tan sagnant o més que la de l'Onze de Setembre del 1714 a Barcelona, fou el preludi d'una fulminant ocupació anglesa sobre la catòlica Irlanda.
A partir d'aquell moment, i al llarg de quasi tres segles, el poble irlandès, mogut per un sentiment nacional irreductible, desencadenà un continuat procés de revoltes populars, entre les quals la que originà la batalla del riu Boyne el 1690, la del 1798 i la de Pasqua del 1916. Malgrat que totes acabaren en desfetes militars irlandeses i amb l'execució dels seus líders, tingueren, però, la virtualitat d'enfortir fins al límit el patriotisme i el sentiment d'anglofòbia.
L'any 1923, després de dos anys de guerra civil, Irlanda esdevingué (amb excepció de la nòrdica i protestant Ulster) república independent. Era el corol·lari d'un tenaç procés de resistència contra una implacable repressió imperial anglesa, que finalment acceptà la solució democràtica.
Més enllà de paral·lelismes i de coincidències cronològiques, hi ha diferències històriques subjacents entre aquestes dues nacions de llarg recorregut que són Irlanda i Catalunya. A casa nostra, successives aportacions de pobles i cultures li teixiren un esperit predominantment conservador, mercantilista i acomodatici. Altrament, a la isolada Irlanda, on mai no arribaren mercaders fenicis, artistes grecs ni legisladors romans, el poble celta, d'espases de ferro i creus de pedra, covà una mística esquerpa i robusta, feta de cançons bardes i presagis druides.