Fer el salt a Manresa

JORDI RODÓ I RODÀ C
ada cop em trobo amb més manresans que s'estan des-enamorant de la ciutat. De fet, l'estimació a Manresa és d'aquelles que es justifiquen més per allò que s'és que no pas pel que es veu. Sí, confessem-ho, estàvem enamorats d'una ciutat més atractiva per dins que per fora; una ciutat amb l'atractiu dels anys ben portats, amb aquella decadència valleinclanesca o viscontiana, o de la madamme d'en Llach; aquell atractiu elegant dels passats esplendorosos, de la noblesa amb títol però sense cabals. Era un amor entranyable, de fidelitat, d'estimació profunda i de confidències a cau d'orella. Potser més de mare que d'amant?
Ara, molts dels antics amants ja no troben les gràcies a la seva ciutat, i tot sovint xiuxiuegen pensaments infidels i fan compliments a les veïnes. Tampoc no s'endevinen nous pretendents. I és que, ara, la vella Manresa ja no es cuida com abans, quan volia fer goig i es passejava amb altivesa. Des de fa uns anys ja no llueix, s'ha deixat anar. Potser sí que les cremes al cos i l'aigua amb sabó a la cara no amagaven la realitat, però es resistia a mostrar la pell envellida. Ara ja no li importa sentir-se menystinguda o, amb molta sort, invisible. Manresa tenia una de les cares més encisadores del país, coronada per un temple que li feia d'aureola i un riu que li humitejava els llavis. Però les reformes no li han anat béÉ
Potser s'ha equivocat d'estilista o potser és que ella no es preocupa per la impressió de la seva cara, però la façana principal de la ciutat està perdent esplendor. Potser no era possible fer-li un lífting miraculós, però es podia fer una bona sessió de massatge limfàtic per recuperar la lluïssor de joventut. El que s'ha fet, en canvi, és gratar-li els grans i rebregar-li les arrugues: una plaça desplaçada i un jutjat injust vora el riu; un pont apuntalat sobre ca l'Asols i un nou hospital massa blanquinós sobreeixint de Santa ClaraÉ El perfil de la ciutat es perd després de cada intervenció plàstica. Com uns llavis inflats de bòtox amaguen la tendresa dels somriures naturals per sempre més.
Manresa ja no es reconeix. Sabíem que no era un cànon de bellesa, però la suposàvem suficientment atractiva per voler estimar-la pel que sabíem que era i representava. Ara, però, estem descobrint que sota la seva pell malaguanyada tampoc no s'amaga el caràcter que ens se-duïa. I això és més preocupant: la decadència física pot ser dissimulada i, fins i tot, embellida, però la d'esperit és definitiva, ens ensorra en la misèria. Arribats en aquest punt, estic segur que als amants de la vella Manresa no ens importaria fer-li el salt si una nova ciutat sorgís com Fènix de les cendres de l'actual. Esperem, però, que la nova Alba manresana desperti del seu ensopiment abans que els amants més inquiets no es busquin altres passions fora de les seves muralles.