La guerra, els fets i els seus besnéts

GENÍS FRONTERA I VILA
o és podrà estudiar la guerra civil fins que no hagin mort els besnéts dels que van fer la guerra". Aquest és un dels titulars que il·lustren l'entrevista que el Presència ha fet darrerament a Marc Taxonera, intel·lectual i veterà monjo de Montserrat. El cas és que al llarg del text i en parlar de la guerra civil (1936-1939), Taxonera insisteix a voler incloure dins d'un mateix sac de culpabilitat els dos bàndols enfrontats; mentre declara que hauran de transcórrer uns 150 anys abans no es puguin entendre els fets ocorreguts durant aquell període.
La meva és la generació de besnéts dels quals parla Taxonera. Personalment, sóc besnét d'un sindicalista i polític republicà, afusellat el 1939 només per haver estat elegit per voluntat del seu poble. Alhora, també, sóc besnét d'un polític conservador, assetjat el 1936 pel sol fet de ser catòlic convençut. Si dic això, només és per deixar constància que he conegut de ben a la vora que la història no és maniquea i que, precisament per això, cal aprofundir en el seu estudi, per conèixer-la en la seva complexitat. Amb el convenciment que l'estudi del passat és complicat i que no pot dividir-se en una simple distinció dualista entre el bé i el mal; també cal entendre que en història, i especialment quan es tracta de l'estudi general dels seus conflictes, voler equiparar tant sí com no els bàndols enfrontats resulta injust i perillós. En aquest sentit, tan injust és voler oblidar l'origen del conflicte i les seves conseqüències, com perillós és fer la gara-gara a un revisionisme històric que justifica l'enderrocament d'una legalitat democràtica. En el cas de la guerra civil, des de bon principi cal que tinguem clar que només van ser uns els que, el 1936, s'alçaren violentament contra una legalitat escollida per voluntat popular. I hem de tenir en compte que també només van ser uns els que, des de bon principi, programaren una repressió sistemàtica, totalment calculada i implacable; organitzada des de la més alta autoritat d'un exèrcit colpista. I aquests "uns" només pertanyen a un d'ambdós bàndols, al del feixisme espanyol; el qual no en tingué prou amb la victòria militar, sinó que després encara intensificà la repressió i la va prolongar amb milers d'executats i empresonats. I malgrat ser totalment cert que durant els primers mesos de la guerra i enmig de la situació creada pels facciosos, un sector faista dels anomenats incontrolats -milicians cremats per la pobresa i encesos per l'odi a la reacció- s'excedí luctuosament en nom d'una malentesa revolució, també cal reconèixer que fou al marge i contra la voluntat de les mateixes autoritats republicanes i revolucionàries, les quals hi posaren fre quan els fou possible.
És gràcies a la recerca rigorosa i a la creació d'una base historiogràfica seriosa que s'està podent restituir la dignitat de les víctimes de l'arbitrarietat totalitària, i rehabilitar el passat silenciat d'aquells que moriren i patiren presó o exili per haver representat un model avançat de societat, basat en els més legítims ideals emancipadors. En aquest sentit, investigar i entendre la guerra en la seva totalitat -entre tanta bel·ligerància i brutalitat perpetrada arreu- ens ha de permetre pronunciar-nos tranquil·lament sobre la legitimitat d'aquells que foren fidels a la legalitat i lluitaren per la llibertat. En aquests moments, el futur de l'estudi de la guerra es troba en mans dels seus besnéts i lliure de pors, d'odis i d'esperits venjatius. Per sort, doncs, sembla que no serà necessari que esperem a dinyar-la tots plegats i que hagin de transcórrer no sé quants anys per tal que puguem recuperar la nostra memòria històrica.