XAVIER DOMÈNECH
E
l conflicte dels Grans Llacs, al cor de l'Àfrica, va ser un bany de sang monstruós en què es va barrejar el pitjor de les diverses etapes de la humanitat: el tribalisme més primitiu i salvatge, que enfonsa les seves arrels en les lluites entre pobles pel domini del territori de cacera i recol·lecció; la gestió centralitzada, burocràtica i artificial del territori que van implantar les potències colonials; el foment i instrumentació de les rivalitats ètniques que van començar a aplicar els colonitzadors i després han continuat emprant els neocolonitzadors del mercat de matèries precioses; i la utilització de les armes més modernes, pròpies de les guerres organitzades a l'estil occidental. La combinació de tot plegat era necessàriament letal, en grans dosis. L'instint tribal de combatre el veí, que expressat ocasionalment i a cops de llança en la immensitat d'una geografia de nuclis esparsos, causa un nombre limitat de víctimes, es transforma en motor imparable de genocidi quan s'utilitzen fusells metralladors contra poblacions concentrades en simulacres de ciutat i administrades per un simulacre d'estat que, a l'hora de la veritat, només serveix per atiar el problema i en cap cas per solucionar-lo.
Fa de mal dir qui va llançar la primera pedra en l'enfrontament entre hutus i tutsis. És tan difícil com intentar repartir culpes entre xiïtes i sunnites per la violència a l'Iraq. Els tutsis, com els sunnites, van ser utilitzats per les potències colonials com a minoria aliada per al control del territori. Això els va valdre una animadversió mortal de la majoria hutu. Però, un cop va començar a córrer la sang, no hi ha cap bàndol que en tingui les mans netes. Si de cas, uns van poder fer més estralls que els altres, o van perpetrar carnisseries més a la vista dels occidentals. Les víctimes són víctimes, però a totes dues ètnies hi va haver botxins. N'hi va haver i n'hi ha, perquè el conflicte no s'ha acabat. La prova que el foc encara crema és la notícia que l'ONU diu haver detectat la desviació, cap al finançament de milícies armades, de diners recollits per ONG solidàries, entre les quals assenyala Inshati, molt activa a Manresa, el responsable de la qual nega totalment l'acusació. La regió dels Grans Llacs és un vesper on petits i grans senyors de la guerra imposen la llei i negocien amb els traficants d'armes i matèries precioses, i de passada s'embutxaquen ajudes que enviem des d'Occident per donar uns dies més de vida als milers de refugiats que malviuen als camps. Tot plegat és aliment per als cínics, i als altres ens causa una tristesa amarga i una certa desesperança.