Més papistes que el Papa

FLORENCI COSTA I PADRÓ D
arrerament semblava que anaven d'excomunions a l'Església catòlica a Espanya. El portaveu de la Conferència Episcopal, el bisbe Martínez Camino, ha aclarit, però, que no es tracta d'excomunicar els parlamentaris que votin a favor de la nova llei d'avortament, sinó que "estan en situació objectiva de pecat" i com que aquest pecat és públic, són pecadors públics. Per tant, només poden ser perdonats i admesos a la comunió si es confessen i si a més rectifiquen públicament el seu pecat.
Em sembla que estem jugant amb temes i conceptes molt seriosos que, un cop posats sobre la taula en pla d'amenaça preventiva, perillen de desacreditar a la vegada polítics (alguns dels quals entren en el joc i desafien els bisbes), l'Església catòlica (amb la seva majoria silenciosa i generalment desinformada), els bisbes i la Conferència Episcopal. La confusió s'accentua barrejant temes de tipus ètic, religiós, social i polític. És perillós que el terreny moral, el religiós i el legislatiu s'identifiquin, cosa que només passa en les teocràcies religioses i en els totalitarismes polítics.
Precisament, el sant pare Benet XVI es va pronunciar darrerament contra les teocràcies i els fonamentalismes. Per tant, dubto que es pugui carregar al Papa la responsabilitat d'avalar l'afirmació de Martínez Camino i -en el seu cas- de la Conferència Episcopal. Com ha passat sovint a Espanya, hi ha laics i jerarquia que han estat, són i volen continuar sent "més papistes que el papa".
El raonament del portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, segons el qual aquesta qualificació de pecadors públics -i per tant exclosos de la comunió eucarística- correspondria a una carta del cardenal Ratzinger, aleshores cap de la Congregació per a la Doctrina de la fe als bisbes dels Estats Units, és només veritat en part. En ella Ratzinger ho proposava -amb tots els matisos- però no com a doctrina oficial. A més, la carta, de l'any 2004, era reservada. I periodistes conservadors la van esbombar. Però no devia pas tenir la força d'obligar els bisbes dels Estats Units, quan una gran majoria es va resistir a fer-ne una doctrina de la Conferència Episcopal i aquesta ho va deixar a l'albir de cada bisbe. El cardenal Ratzinger va estar-hi d'acord. A més, alguns importants prelats i teòlegs van prendre posició decididament en contra. Un dels cardenals es manifestava preocupat "perquè la sagrada comunió fos transformada en camp de batalla de la política partidista". Però a Espanya la nota de la Conferència Episcopal del 27 de novembre diu que aquells polítics "no podran ser admesos a la comunió" o sigui, que se'ls negarà. Si això fos realment avalat per la doctrina pontifícia -cosa que no em consta-, això representaria un pas més enllà del que va passar als Estats Units..
Llàstima que el bisbe portaveu Martínez Camino no hagi posat tant èmfasi -obsessionat ell o els periodistes en el morbo de la presumpta excomunió o no-comunió- en el que també ha declarat la Conferència Episcopal: que el "sí" a la vida i a unes lleis justes ha d'anar acompanyat d'una adequada educació afectivo-sexual i del suport a la dona embarassada. És el que hauríem de fer decididament des de l'Església, amb tanta o més força que llançar amenaces. Estic convençut que aquestes amenaces impediran molts menys avortaments que una acció activa i decidida dels catòlics, juntament amb molta gent -la majoria- que creu que l'avortament és també una desgràcia. És clar que aquesta acció no trauria o donaria vots a cap partit.