L
a Fundació Cots ha rebut aquest any la Medalla de la Ciutat de Manresa en agraïment per 150 anys d'esforç en favor dels nens i nenes orfes o exclosos. La història de la institució, que Francesc Comas ha recopilat en un llibre, és una radiografia agredolça d'una part substancial de la biografia de Manresa: positiva, perquè s'hi plasma un esforç ple d'humanitat; però amarga, perquè només podem considerar una derrota col.lectiva que, un segle i mig després de creada la institució, els extraordinaris nivells de renda, de desenvolupament tecnològic i de progrés social que s'han assolit no hagin eliminat d'arrel el problema dels infants deixats de la mà de Déu que viuen un infern en el moment de la seva vida en què haurien d'estar, simplement, formant-se i descobrint la cara més amable del món. La Fundació Cots continua existint i és imprescindible: després de 150 anys, aquesta és una conclusió dolorosa. Des del 1859 ha estat una de les nombroses organitzacions que han posat pegats a una realitat que no podien canviar; han estat a primera fila, al peu del canó, per evitar mals majors i per donar esperança als que no en tenien. Avui, el model amb què va néixer la Fundació Cots, el de la beneficència impulsada per l'acció individual de la burgesia i mantinguda per les institucions religioses, és un model obsolet que ha trobat millors alternatives als països desenvolupats; avui, entenem que atendre els desvalguts no és una acció graciosa i generosa que depèn de la bona voluntat de les classes acomodades. Entenem que és una obligació que ha de ser atesa de forma pública i professional. Però la Fundació Cots, modernitzada i adaptada als nous temps, té tot el sentit també en el nou marc. La seva feina, i la dels que li han donat suport, és, efectivament, de medalla.
