JORDI RODÓ I RODÀ
E
n un sol dia es pot viure a Manresa allò que tenim de millor i de pitjor. Es pot assistir a l'acte d'atorgament del Premi Bages de Cultura a Lluís Guerrero, un metge i ciutadà exemplar, i una hora després baixar a l'infern de la sanitat pública a la ciutat. Quan algú té una urgència mèdica, fora de les hores en què els CAP són oberts, se sol anar a algun dels centres assistencials d'Althaia. En el nostre cas vam anar a Sant Joan de Déu. Es tractava d'una forta pujada de tensió en una persona de setanta-sis anys i el més lògic era demanar una consulta mèdica per tal d'evitar mals pitjors. En arribar a urgències de l'hospital es va fer una primera observació al malalt a l'anomenada "sala de triatge" (lleig el nom), lloc on personal d'infermeria decideix si el malalt mereix una atenció urgent o pot esperar el seu torn per ser atès pels metges de guàrdia. Li van donar una pastilla per fer baixar la tensió arterial mentre esperàvem el metge.
Eren les 10 de la nit quan ens vam situar a la sala d'espera per ser atesos. Només hi havia 3 pacients, fet que feia suposar una immediata atenció. Durant les dues hores següents van entrar tres pacients més a la sala, tots ells amb la màscara que els donaven a l'entrada per l'evident simptomatologia gripal. La petita sala amb seients de camp de futbol de tercera divisió era una simfonia d'estossecs i una piscina de virus al bany maria. Mentrestant, l'únic entreteniment era rellegir el pòster dels drets i els deures dels malalts i el de les recomanacions sobre la grip: no tossiu ni esternudeu a prop dels altres i renteu-vos les mans sovint amb sabó. El tedi només era trencat per estossecs i esternuts. Al lavabo, no hi havia sabó ni res per eixugar-se les mans. Tot un exempleÉ
Tres hores després d'haver covat una grip solidària, ens van cridar per passar a un dels compartiments del passadís, on vam ser atesos breument per una metgessa que no vam tornar a veure fins dues hores més tardÉ No érem una excepció, tothom estava igual. Finalment la metgessa va aparèixer per dir-nos que anéssim al metge de capçalera. De les 10 de la nit a les 3 de la matinada per dir-te allò que en una primera inspecció ja et podien haver dit!
En cinc hores es té temps de cansar-se, de desesperar-se, que et pugi la tensió més del que la tenies, i de maleir els ossos de malalts i sans. Però també tens temps d'observar, d'analitzar i de diagnosticar la malaltia de la nostra sanitat pública. Fins i tot no et calen 5 hores. No hi havia cap raó evident per tanta ineficiència. El sistema sanitari està format per una burocràcia maquinal (la dels funcionaris) i per la burocràcia professional (la del personal sanitari, sobretot els metges). Aquella nit, tots eren maquinals; el problema, però, era que la màquina no funcionava. Quan el metge esdevé buròcrata (més temps a l'ordinador per escriure el diagnòstic i l'alta que per visitar) i l'aparell entén l'hospital com si fos una delegació d'Hisenda, és que no anem bé.
No en sé res, de la sanitat pública, i no puc opinar sense més coneixement que l'observació empírica dels fets, del que sents i de les sensacions viscudes, però em sembla que alguna cosa més es podria fer per evitar-ne el col·lapse. Per exemple, posant algú a urgències que mani de veritat. No, no em refereixo a un House o algun metge competent, que també, sinó a un capatàs d'obra o de fàbrica, dels que dirigeixen processos, persones i terminis (sempre que no s'agafi al de la Reforma). També es podria posar a la sala de triatge algun dels 5 metges que pel cap baix voltaven per urgències i evitar que la diagnosi d'una pujada de tensió s'allargui inútilment 5 hores o que 4 grips sense factor de risc col·lapsin la resta de casos. I també es podria demanar que els metges es dirigeixin al malalts en català; sobretot al pobre nen magribí que, fent de traductor a sa mare, preguntava al metge en català i era respost en castellà. En fi, espero que només fos una mala nit i una nefasta coincidència de fats, però la pròxima pujada de tensió m'ho agafaré amb previsió i m'enduré Guerra i pau.
