parlamentaris a remolc

Després de tres anys de neguit, el cos central de la política catalana, que suma la gran majoria de l'hemicicle, ha estat incapaç de posar-se d'acord ni tan sols per pronunciar-se. I quan, per a vergonya seva, ha vist que ho feien els diaris, s'ha limitat a anar-hi a remolc

XAVIER DOMÈNECH L
a Junta de Portaveus del Parlament de Catalunya va aprovar dimecres per majoria expressar la seva gratitud i suport a l'editorial conjunt de 12 diaris catalans, entre els quals Regió7, en defensa de l'Estatut davant el tràmit del Tribunal Constitucional. Els vots del PP i de Ciutadans van impedir que l'acord fos unànime i assolís així el rang de declaració institucional del Parlament, fet que hagués significat la seva lectura pública en el ple de la Cambra, seguida dels aplaudiments de rigor. Això és justament el que pretenia CiU, la qual, a més a més, volia que el text aprovat incorporés el de l'esmentat article editorial, que d'aquesta manera hagués esdevingut un text parlamentari. Res de tot això no succeirà, i la declaració de gratitud i suport haurà limitat la seva presència institucional al Butlletí Oficial del Parlament i a la web corresponent. I, naturalment, a les pàgines dels diaris promotors de l'editorial, satisfets per la gratitud dels polítics.
Ben mirat, el bloqueig de PP i Ciutadans ha impedit que es donés una circumstància inusual i potser una mica anòmala: veure com el Parlament, que és la representació institucionalitzada de la voluntat política dels catalans, acceptava anar a remolc dels directors de premsa en un afer en el qual hauria d'haver pres la iniciativa ja fa molt temps. En un funcionament democràtic normal, en què cadascú coneix i compleix el seu paper, els diaris investiguen, informen, reflexionen, pregunten, opinen i sovint alerten el conjunt de la societat dels fets i situacions que es veuen a venir i que demanen una reacció. Però és als governs i als parlaments a qui pertoca reaccionar, prendre la iniciativa, traduir en accions legislatives i de govern la inquietud social recollida i presentada pels diaris, i encara més: avançar-se a la reacció social i prendre remeis abans que no esclatin els problemes. Heus aquí, però, que a Catalunya ha passat d'una altra manera: després de tres anys de neguit, el cos central de la política catalana, que constitueix la gran majoria de l'hemicicle, ha estat incapaç de posar-se d'acord ni tan sols per pronunciar-se. I quan, per a vergonya seva, han vist que ho feien els diaris, s'han limitat a anar-hi a remolc. És això tot el que ens poden oferir?
Si les coses estan així, que pleguin tots i que els 12 directors dels 12 diaris constitueixin un govern provisional. I si no ha de ser així, doncs que els partits del "suport i agraïment" prenguin la iniciativa i es facin sentir amb una sola veu, clara i poderosa, en nom de Catalunya.