Vegueries

ANTONI DAURA I JORBA L
es darreres setmanes el debat i el conflicte a l'entorn de la divisió territorial a Catalunya ha estat prou viu arran de la proposta per part del govern de la nova llei de vegueries, que, segons les últimes notícies, s'ajorna de nou davant de l'animadversió de determinats polítics representants de ciutats importants d'arreu del país, que veuen amenaçat el paper del qual es creuen mereixedors. Hem caigut, una altra vegada, en els típics i absurds localismes, que m'han fet recuperar de seguida un llibre del geògraf Jesús Burgueño, Història de la divisió comarcal, editat per Rafael Dalmau l'any 2003, per tal de repassar tot el que aquest afer ha donat de si durant segles. Es tracta d'una obra, de gran format i molt ben il·lustrada, que ofereix una documentada visió de les dificultats que hi ha hagut sempre per fixar els límits comarcals. Des d'un punt de vista acadèmic es tracta d'un treball impecable que demostra que Catalunya, tot i ésser relativament reduïda en superfície, presenta unes característiques físiques que ofereixen un ventall prou divers de realitats comarcals, motiu d'estudi i discussió, des de l'època de la Renaixença, per part d'alguns prohoms.
Al llarg de la història han estat nombroses les compartimentacions territorials -comtats i vescomtats, bisbats, vegueries i sotsvegueries, oficis d'hipoteques, corregiments i alcaldies majors, partits judicials, províncies-, i algunes viles han ac-tuat d'elements vertebradors del seu espai circumdant. A més, algunes terres han tingut des de sempre una personalitat comarcal incontestable. Això és un fet, com també que sovint hi ha àrees frontereres d'adscripció confusa, així com municipis amb sectors que, geogràficament, es troben a cavall entre dues o més comarques. Aquests casos es podrien arreglar fàcilment canviant els límits municipals actuals si aquests no fossin considerats, de manera absurda, sagrats i irreductibles.
Ara, però, el problema no se situa pas en la compartimentació comarcal, que avui es troba més o menys consensuada, en general. Actualment el conflicte apareix quan la Generalitat vol estructurar grans sectors del país, per fer àgil i pràctica l'administració supracomarcal que substitueixi les províncies imposades des de Madrid el segle XIX. Per fer-ho es recupera un terme d'origen medieval, la vegueria. La Generalitat republicana va establir fins a nou "regions" que, a causa de l'esclat de la Guerra Civil, no va poder desenvolupar. L'actual redueix les vegueries a set.
Sigui com sigui, de seguida diversos "reietons" municipals han començat a perdre els nervis davant la possibilitat que la seva ciutat no en sigui capital. Que trist i patètic! Un país s'ha de poder estructurar de la manera més adient, deixant de banda si es trepitgen alguns ulls de poll. I políticament cal ser valent, tenir visió de conjunt i no amagar el cap sota l'ala, esperant que els alcaldes es tirin primer els plats pel cap i, aleshores, en funció de qui cridi més, decidir. Sembla que una part del problema va lligat al fet que desmuntar les províncies -a les quals molta gent, ni que siguin artificioses, s'ha acostumat- implica que algú perdi poder polític. Igualment en pot resultar afectada la nova llei electoral que s'albira, ja que amb les circumscripcions basades en el mapa de vegueries es podria veure modificat el panorama parlamentari. Es tracta, tanmateix, d'un miratge; si no canvien els hàbits i els diputats no es deuen primerament als interessos del seu territori, enlloc dels del seu partit, potser és més pràctic i coherent fer una circumscripció electoral única.
La capitalitat ha d'obeir, doncs, a criteris econòmics, demogràfics i geogràfics relativament objectivables per part de grups d'experts. Més enllà del valor simbòlic i del fet d'acollir els serveis administratius que calgui (si us plau, els mínims imprescindibles, ja que anem saturats de funcionaris!), una capital no ha de gaudir necessàriament de millors infraestructures i més recursos públics de manera sistemàtica i preferent. Cada ciutat s'ha de guanyar el prestigi i demanar el que li correspon en funció del seu dinamisme, no de si té més oficines dels departaments de la Generalitat. En tot cas, que Manresa es desvetlli perquè em sembla que vol quedar bé amb tothom i mantenint-se callada creu que acabarà essent capital. Abans cal demostrar que ja n'és!