Banderes blanques

RAMON BACARDIT REGUANT A
l final d'una de les visites ciutadanes organitzades amb motiu de la inauguració recent del nou espai verd de la plaça Catalunya de Manresa, s'encetà un debat amb els companys allà presents sobre els peròs i els contres del projecte. De cop i volta, arran d'una pregunta d'un de nosaltres, una conciutadana etzibà, ras i curt, un "això és una merda". La sentència de la senyora tancà la conversa, però em féu meditar.
Sembla que l'actual desavinença entre administradors i administrats ha situat l'urbanisme i l'arquitectura que es fa a Manresa a l'ull de l'huracà. Per què aquesta tensió? Per què aquest distanciament? El debat és agre i les posicions, radicals, i cal que es trobi resposta ràpida a les preguntes, perquè el que no pot ser és que uns utilitzin les pedres de les noves places com a objectes voladors i contundents i els altres les utilitzin per fortificar posicions. Joc fàcil els uns, i pinzellades d'intransigència els altres.
Enmig d'aquest foc encreuat, qualsevol intent de debat constructiu queda negat, i és una llàstima perquè és precisament el debat serè el que permet avançar en la construcció de la ciutat. Perquè el debat des del respecte a l'altre genera sinergies d'innovació i a la vegada permet que els ciutadans se sentin partícips d'aquest projecte comú que és la ciutat. Perquè la ciutat ha estat i ha de ser lloc de trobada entre l'interès públic i l'interès privat. La ciutat és de tots i la fem tots.
Potser arribarà el moment en què, asserenat el clima i arribada la calma, bandera blanca en mà, podrem discutir si les estructures de la plaça Catalunya són unes gàbies gratuïtes o són un exercici formal de qualitat però fora d'escala. Podrem parlar i debatre sense que ningú no s'estripi els vestits, ni se senti incomprès o assetjat.
Potser en aquest nou escenari, l'usuari podrà argumentar i confrontar el seu parer amb l'administrador, el qual a la vegada en prendrà nota per modelar el proper objecte arquitectònic de manera que l'administrat se'l senti propi, i no pas imposat.
Potser en aquest nou escenari ens adonarem que proper i de qualitat no són conceptes renyits, i que el nostre punt de vista, sense deixar de ser vàlid, pot incorporar matisos.
I potser, atrafegats entre debat i debat, sense adonar-nos-en, construirem una ciutat innovadora, valenta i propera.
Potser massa potsers, però què voleu que us digui, jo m'ho crec.