A voltes pels records

JOAN SOLER I GOLOBART D
es de l'interior del meu vehicle, aparcat mentre esperava l'arribada d'una persona, va començar a ploure, molt poquet, però suficient perquè les gotes anessin lliscant pel vidre i, a través d'elles, veure com es deforma una realitat, en aparença inamovible, però, en definitiva, mudable i vel·leïtosa com totes les constants teòriques del nostre parer.
En el camí d'una vida a través d'un temps inamovible -no oblidem que els que passem som nosaltres, el temps continua mesurant el nostre camí però no el seu, que, en principi, és etern?-, veiem com tot el que sembla perenne en realitat està delimitat per un començament i un final, i quan les circumstàncies, ja si-guin econòmiques o socials, promouen una revolució de bases per tornar a fer girar la roda de la vida, aquest final, i molts d'ells, arriba fent caure les velles glòries de cultures passades com si fossin fitxes de dòmino. Aleshores ens adonem de la volatilitat del que crèiem indefectible.
Precisament ara estem vivint un moment d'aquests. Els canvis personals i generals a la nostra ciutat, i suposo que a totes, són més evidents que mai. La indústria i el comerç, pal de paller de la nostra economia, se n'està anant en orris. Les cultures, per bé o per mal, s'estan barrejant i la immigració està dominant els petits comerços, i moltes facetes de la nostra idiosincràsia estan patint de valent per continuar mantenint el vigor i l'esperit que ens ha fet com som, i ens ne-guem a desaparèixer, però... realment val la pena? Crec que mantenir i estimar les nostres arrels és necessari i inevitable, però si no deixem de mirar enrere, podem xocar contra un davant evolucionat i indissoluble. La revolució dels temps la tenim més present que mai, i qui no s'emmotlli a les circumstàncies quedarà desfasat i, a la curta o a la llarga, marginat d'una realitat que tenim tant al damunt que no la sabem veure. Ens agradi o no, ens ha tocat viure un d'aquells canvis que només coneixíem d'altres èpoques pel que havíem llegit; i pensant que ja érem a la fi d'una evolució, resulta que se'ns en presenta una altra a la qual, costi o no costi, ens haurem d'acostumar i compartir. L'important no és fer el que t'agradi sinó fer que t'agradi el que et toca fer. Ara és hora de demostrar-ho.
Va arribar la persona que esperava i, en posar en marxa el vehicle, el vidre es va netejar, donant la falsa sensació que la visibilitat a través de les gotes era un somni imaginatiu, però res més lluny de la veritat. La visibilitat perfecta del parabrisa encara em va fer adonar amb més claredat que les coses són com són i que, quan nosaltres haguem acabat el nostre pas pel temps, tot continuarà evolucionant, i res del que havíem vist de petits no continuarà igual. No sé si millor o pitjor, però segur que serà diferent, de la mateixa manera que els nostres avis, si ens visitessin avui, es farien creus del canvi que ha sofert tot i de com ho estem fent de malament. No ho fem malament, ho fem diferent, com ho faran els nostres néts quan els arribi l'hora de dirigir les vides, els sentiments i el món que els envolti. Inevitable.