La realitat i la ficció

JOSEP CAMPRUBÍ F
erran Mascarell és un historiador i polític socialista, exconseller de Cultura de la Generalitat en el govern Maragall, que no deu agradar gaire als Iceta i als Zaragoza de l'actual PSC, ideòlegs de la defensa de l'Estatut com a objectiu màxim en les relacions entre Catalunya i Espanya. Fa poc Mascarell des de la Vanguardia afirmava: "Hemos entendido, por fin, que el conflicto con España es la consecuencia de que el Estado que compartimos no nos satisface. Se cohesiona generando incentivos adversos hacia Catalunya. Es lógico, pues, replantear las relaciones de Catalunya con el Estado". Ferran Mascarell no és l'únic polític de l'àmbit socialista que fa avui afirmacions que desborden del tot la posició oficial del partit, com Jaume Sobrequés, Xavier Robert de Ventós o Joan Blanch, l'exalcalde de Badalona que assegurava fa poc ben rotundament que els socialistes fan falta en el projecte d'independència de la nació catalana perquè no poden ser absents del replantejament radical que cal fer de les relacions entre Catalunya i l'Estat, sobre la base del dret d'autodeterminació.
En aquest marc, una de les frases esmentades de Ferran Mascarell té justament un relleu especial aquests dies. És la que afirma que l'Estat "es cohesiona generant incentius adversos cap a Catalunya", una bona descripció del que està passant els darrers anys, en què la realitat va per un cantó i la ficció política per un altre. Es constata per exemple que la realitat de l'Estatut és una, tot i que la ficció el presenti com un avenç extraordinari, mentre la majoria estatal es cohesiona darrere el Tribunal Constitucional, tot esperant que en corregeixi els excessos considerats inacceptables. El mateix passa amb el famós traspàs de Rodalies: la realitat és que no es traspassen els elements bàsics de la infraestructura ferroviària ni s'assegura la inversió adequada. La ficció és considerar-lo una conquesta extraordinària i transcendent. I al darrere ve el somriure cohesionador dels que saben de sobres que la xarxa de la capital de l'Estat no cal traspassar-la: és molt més extensa, creix molt més de pressa, té molts més quilòmetres de vies dobles i quàdruples i molt més pressupost que la de Barcelona.
El darrer exemple és la hipotètica gestió catalana a l'aeroport de Barcelona. La realitat és que la proposta no canvia res: el Prat continua supeditat a Barajas. La ficció és dir que la Generalitat hi tindrà un paper determinant. L'esperit de cohesió estatal advers cap a Catalunya no cal fingir-lo. Pepe Blanco ha dit ben clar que mai no s'ha pensat en una gestió autonòmica de l'aeroport. I menys a Barcelona, evidentment.