Units pels Sírex i els Mustang

JOSEP M. OLIVA E
l gran mèrit del Kursaal no és el seu "èxit de públic" sinó el seu "èxit de públics". Fora de les tradicionals sales de cinema, el nou Kursaal és gairebé l'única oferta cultural i de lleure que he conegut a Manresa que ha aconseguit interessar a persones d'edats, ambients i gustos diversos, i això és impagable. Darrere la seva programació musical hi ha una gent que hi posa molta cura, però també un consell assessor que hi diu la seva i una porta sempre oberta als suggeriments. Un dia l'amic Jordi Fainé hi va anar a trucar amb l'únic aval del seu entusiasme per proposar-los una actuació dels Sírex i els Mustang. En bona hora ho va dir i en bona hora van creure en la seva proposta, perquè el que havia de ser un únic concert es va haver de convertir en dos per poder-hi encabir tota la gent que volia una entrada. Els dies 3 i 4 de gener, per obra i gràcia del Leslie, el Santi Carulla dels Mustang, i els músics dels Sírex, Manresa va reviure la màgia dels seixanta. Un mirava al voltant i sentia que aquella il·lusió que vibrava a les butaques no era una suma de moltes il·lusions particulars, sinó una sola il·lusió col·lectiva que bategava al mateix compàs. I en sortir semblava com si tothom tingués la necessitat de reconèixer-se del mateix equip i de preguntar-se com podien haver passat tants anys sense que ningú hagués pensat ni en aquells músics ni en ells. Llavors algú em va interpel·lar sobre la meva exaltació tot recordant-me que aquells artistes no eren "de la meva època". I era cert. Quan els Sírex i els Mustang triomfaven jo devia tenir sis o set anys, però la seva música, com la dels Brincos o la dels Pekeniques, va continuar ressonant de lluny durant força anys als tocadiscos que se senten pels celoberts, en algun espai de la ràdio i en algun racó de la meva memòria. Aquella tarda al Kursaal, per una pura raó d'edat, els records de la majoria dels assistents i els meus eren força diferents, però d'alguna manera convergien en aquelles cançons i en aquell so. Ells enyoraven un temps viscut i jo sentia nostàlgia d'allò que no vaig arribar a viure mai: els únics anys de la meva vida en què hauria volgut ser gran, quan els de més edat tenien tots nòvia i encara es conjugava el verb festejar, quan els músics "moderns" em semblaven d'un altre planeta i la sola visió d'una guitarra elèctrica m'impressionava com una cosa mai vista. Ara sé que d'aquí a uns anys molts sentirem nostàlgia per aquella tarda viscuda al Kursaal i brindarem per les cançons que no moren mai.