Vic i la immigració

JOAN ROY L
a incapacitat de l'Estat i de la Generalitat per gestionar la Llei d'estrangeria ha dut l'Ajuntament de Vic a buscar una via legal per frenar l'arribada i infeudació de sense papers al municipi. La preocupació municipal és lògica, ja que el nombre de persones indocumentades repercuteix inevitablement sobre els serveis locals i obliga els ajuntaments a suportar una càrrega humana que sobrepassa a bastament els seus recursos. Això passa arreu de Catalunya, malgrat que només a Vic han tingut la valentia de decidir -d'acord amb la llei- no empadronar els immigrants que arribin a la ciutat sense visat o sense permís de residència. Inicialment, els grups municipals de CiU, PSC i ERC van avalar l'alcalde, però les direccions de CDC, ERC i PSC s'han oposat a la mesura, igual que el govern espanyol i català. La polèmica ha fet trontollar força les coses, a banda de constatar que, en cas d'aplicar-se les mesures previstes a Vic, no s'evitaria que els sense els papers anessis a empadronar-se a d'altres municipis. El fet és que l'Ajuntament de Vic ha aprofitat l'última reforma de la Llei d'estrangeria espanyola, que des del desembre passat endureix els requisits per legalitzar la residència dels immigrants, per passar a l'acció, tot posant en dubte el preceptiu control administratiu que hauria de menar el ministeri d'Interior, i tancant la porta a l'assistència social que el tràmit comporta, alhora que tot just neutralitza l'obligació de tothom d'empadronar-se, amb independència de situacions laborals o legals personals.
En tot cas, la iniciativa de Vic fa palesa una evidència important: no han de ser els ajuntaments els que suportin en primera persona la gran despesa que tot plegat suposa ni l'enrenou que crea, i més quan la immigració que arriba no ho té gens fàcil per trobar feina i ocupar-se legalment. Amb tot, s'ha obert un debat imprescindible per aclarir un estat de coses que està canviant la demografia, l'economia i la ideografia catalanes a marxes forçades pel munt de persones tot just arribades el darrer lustre, que superen el 20% de la població, i que costa de ser assimilades convenientment pels molts condicionaments que presenten. Ara, cal evitar les desqualificacions, els insults i els apriorismes, i partir del fet que la immigració és una realitat indefugible, que no s'ha d'imposar per consens basat a considerar-la una rèmora ni tampoc un bé de Déu per protegir.